Al marge de la música clàssica.

Al tall dels onze anys, mamprén la vida a l’internat, fugint dels Salesians. Cada dijous i cada diumenge i durant una hora, els escolars contacten amb la música clàssica. Els relaten la vida del compositor, emmarcada en la generació artística; desentranyen l’obra a escoltar. Mai no falten companys que es vanten de fer fugina.

L’equip sonor del cine reprodueix la música en els primers anys. La discoteca es guarda en una minúscula i obscura cabina, reblida d’aparells d’emissora. Aquesta funció fa perquè va connectada als menjadors on s’escolta la revista de la premsa, des de poesia, d’humor amb melodies més lleugeres. La discoteca d’òperes de Wagner on desfila l’amor carnal.
Un company local fruïa el privilegi del posadiscos de segona mà, finesa de son oncle mestre com del grapat de plaques clàssiques, present del mentor. Les melodies i el rigor del solfeig el convertiren en organista.

Un altre amic, fotògraf, inundà la llar amb l’alta fidelitat i preferia orquestres amb molta acumulació d’instruments i entusiasme i vehemència en les melodies.
Als catorze anys, entra a casa el tocadiscos portàtil d’un altaveu que ben bé es guanyà l’oïda alertada. Col·lega fou poc més de deu anys. L’eufòria musical es compartia. La maniobra portàtil el trau de casa i sempre algú aporta novetats en discos.
La primera guia musical surt d’un voluminós diccionari il·lustrat, cedit pels parents del forn, un volum dotat de noms propis: ciutats, personatges, entre ells els músics. En unes línies esbossa els creadors, enumera unes obres. Reprodueix sovint un retrat a ploma de l’artista somiador, quimèric i rebel.

Un manual de música de Magisteri de la meua germana amb dibuixos i tinta xinesa obri les seues pàgines. Els temps no havien portat els colors a molts llibres.
Tots els pares saben d’autors i obres que expliquen als fills: Schubert té la simfonia Incompleta o Inacabada que exhala suggestió i misteri. L’obertura 1812 de Txaikovski rememora la guerra que perdé Napoleó contra Rússia enmig de l’hivern i la neu. Rimsky-Korsakov és l’autor de l'obra. El gran festival de la Pasqua Russa, festa de primavera en aquell colossal país. Són les primeres lliçons musicals.
Abundaven les xicotetes tendes de discos d’ocasió a preus prou més barats que en una botiga gran. Més que comprar, el grat passatemps sorprenent era mirar discos i discos, les grans caràtules permetien una obra d’art, familiaritzar-se amb les marques i segells gravadors, raonar amb el dependent.

Escoltar mil voltes els discos compactes adquirits i endevinar cada compàs que ve. Prest, el violí solista em fascina. Nicolò Paganini havia sigut captivador intèrpret de l’instrument, compositor i d’obres amb afinació pròpia que no s’han pogut interpretar. Demane al venedor, home major, alguna obra d’aquest mag i em contesta: mai un jove m’havia demanat aquest músic.

Al tomb dels vint-i-cinc anys, l’adquisició d’un equip d’alta fidelitat és realitat, mercé a la consecució del treball del germà. Meravella culminada amb uns auriculars que escampen els sons separats pel cap. El representant dels aparells, que és del poble, insisteix a què ens emportem un model inferior. L’aparell s’ha quedat servicial vint anys fins que el làser i digital l’han desplaçat.

Ha arribat un dia en què la fabricació de discos negres de vinil i la reproducció d’agulla de diamant o de safir finalitza. Els discos passen a ser article de mercadet i de segona mà. La major perfecció del compact disc arracona la discoteca anterior. Talles a escoltar discos que t’han acompanyat tants anys, s’han quedat muts. Continues coneixent nous creadors i obres.
La sonoritat digital en música clàssica és ideal: sense sorolls de fons, reproducció simultània de diversos instruments o grups ben diferenciats, envellutada atmosfera acústica canviant en cada gravació.

Ha estat una ventura que qualsevol autor, època, escola o moviment musical em transportara pels palaus dels sons en el temps. Els autors et duen als seus mestres i antecedents i als deixebles o escoles. La persecució comença i no acaba.
Ens visiten gèneres predilectes com la simfonia, el concert, suites, poemes i variacions simfòniques, ballets, obertures. T’acullen els conjunts de música de cambra on els intèrprets són autèntics virtuosos i la melodia es manifesta nueta. Els instruments solistes predilectes són el violí, el piano, la trompa, el clarinet.

La música, vi exquisit, expressa la intel·ligència emocional, descriu els paisatges i les pàtries. Narra les històries de les òperes. Homenatja i sublima el folklore. Dona veu i melodia als textos literaris, al teatre i a les pel·lícules. La música domina la naturalesa.

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent