Blanc d'ociosos

Arriba a la caserna: infermer i molico dels verds, devots del trinqui i pipes. Mira el balcó d’una amant del ram i hi veu la tovalla, contrasenya de no muntar per la pipa del marit. Un dia, du un altre dia. Els companys de l’hospital quan fan guàrdia li fan memòria: “Sobresalt minso donaràs qualsevol dia a una de les teues amigues, a tota hora del picó a fer l’amor. De comprar un marc fa escala a un bar de facultat i se li penja del coll una estudiant, empatxada de xavals. Del carrer il·luminat d’elèctric pugen a ca la jove. Beuen dels gots on les glebes pugen i baixen. Berenen galetes de llima, desfila el vídeo. “Busca’m les cosquerelles. Emm, ahh”. La pepita s’unfla entre els pèls rojos. Galtes ruboritzades i tremolosos va el xampany regant el sopar amb la mamà afegida, anhelant. S’enjogassen. No es donen coll. Els cossos naveguen, pelant amb els dits una taronja, el vellut untat. Aromes. L’home pega un rebot i queda com el marbre: “Què tens?” El sacsen alarmades veient q

“La reina i jo: ací no cap més reina que la constitucional i íntima esposa meua. Amb tanta reina taifa, l’imperi ens cau a trossos. Tampoc no es pot fer ús dels malnoms rei i reina. Ni les mares poden dir als seus fillets, rei de la meua vida, rei meu. S’enterarà del que val una pinta qui pronuncie l’adagi, en el país dels cecs, el tort és el rei.” Algunes mares volien continuar llevant-li cada nit, el carro de pols dels balls al vestit nupcial que a l’endemà tornarà a eixir sense la taca d’oliva farcida, surcit el forat de la tatxa d’un banc vell, ni sofrimat de la tatxa d’un regidor. Les mares, com les filles no volen monarquia, durien clavariesses de Meliana, manoles amb volants de tablao i el postís del cap al doble: sempre enganxen les tires de banderes dels balcons. Aixina els festers es pagarien les corregudes enganxats del braç cap a les calderes i en acabar les processons. Sisí es posa de dol. Les cortesanes no volen: “Quan em case ja me’l posaré. I si plou tres di

“ Va perfumat de dona però en meuques ni un duro”, fa la meua senyora. S’encoratja Peres de camí al treball. Radial és el perfum, polvos i colorets arreplegat d’alguna mitja taronja. L’hospital on entra Peres reprodueix un bar nou, una pata de níquel, el paraigües al quiròfan. Rofla les nutritives olors del sopar mentre s’avia al treball nocturn. Desploma tabalada gastronòmica a les sobres dels malalts, lluç, petxuga, fideus i maduixes amb nata en temporada. La lentitud de les hores atraganta la nit, el dormir escàs i intermitent d’algun malalt. Una parella tira la radio-casset pels taulells de l’habitació del costat. Peres bramula enganxat a una altra amorosa, no la d’ahir. “ Que no deixes dormir”. Colpeja un company la porta. Mitja hora més tard se li’n va de les mans la revista il·lustrada de les comprades pels malalts cara a la paciència. Les campanetes de les culleretes del cafè amb llet el desperten ben d’hora. Desdejuna i despenja el telèfon. Marca el número d’

Un bar és una núvia apegalosa; si demana poliols, una mare: perquè la vida és amarga i plau com la cervesa. Port segur del vianant. Toni, parenta i parentela acaben de dinar. Un gos com el Montgó irromp a la taula. Toni bota de la cadira com una seda, a regirar la tauleta de nit i pessiga uns duros del rei supositori: no es poden dur diners damunt. Tin-Tin, la plata a Mari li fa el ventre agre quan l’home se’n va a fer-se puntualment el pilotasso al bistrot: “Al bar a fer cultura. Ja parlarem quan tornes. Vés, vés: ni el pistó li poses al canari”. Però ni tres xupitos. S’estaca a l’any, no enconfra conyat, no juga al cinquet. Ara arriba al bar. S’apalanca d’observador en la tauleta del golfo, a l’aventura del tapet verd on giravolta la pasta. Els dits freguen la baralla que talla l’aire, i la forma dels garrofins el duen a un sopor confortable. Nimbs romans. En poc, bufa, ronca, xiula, pega cabotades. Desaprovació: - Eixa tots els dies - Toquem la mateixa que en aquest

Tota una taula li havien omplit de regals en la festa del seu natalici. Un tan sols d’ells fou un complet encert: la mistera. Els perfums que tenien un preu de tallar l’oremus cobrien a colors tot l’arc de Sant Martí, dins les xaxis botelles fardones. Les colònies, però, feien girar el coll de tot pretendent atret pel foc de la passió que elles avivaven: tots els temps venia per romandre més sola que la una. Els caramels i bombons es soldaven com a llepes a les dents que les tenia perles d’ivori. Menys podia encara refregar-se el xoricet pruna taronja pels llavis de molsa coral·lina on com a compàs de terratrèmol els deixava atapeïts de badalls esglaiadors. La ploma estilogràfica escrivia molt bé: amenaçaven unes taques de tinta sobre el paper de barba i tot seguit enlluernaven amb llampecs de flas. Taca sobre el pantaló ni la tintoreria el retorna. I va a parir la somera. La mistera era tota una altra cosa: se la mirava i no se la veia; d’aqueixes dupon, rectangles, plata de l

- Què no anirem al cinematògraf? La proposta era, des del punt de vista formal, que ni pintada, la qual cosa no vol dir res, paraula de polític. Bé. Pep i Maria ho veien d’altre color en acabar de dinar: les tres de la vesprada del diumenge, Café, copa i puro i uns pollastres llustrosos al corral, candidats a la rostidora a l’ast. Uhm. Matrimoni estalviador on els hi haja que encara conserven doblons de plata arreplegats de la primera comunió i bitllets la tira sota els taulells que les rates han rossegat. Alçaren taula, és a dir, arreplegar: això sí. I isqueren a la carretera i rere d’un núvol de pols es perderen cap a la Cambreta, cinema del poble veí. Al passeig encara desert ja era l’home del carret dels polos sota l’arbre artificial de la seua ombrel·la bigarrada i el tio regalessier, bressolant la garbeta de macarrons marrons regalesia, metàfora entre les dues fileres d’arbres, d’aqueixos que tenen les pilotes rasposes i pàmpols que no sé com es diuen. Plataners ¿no?Si

Riiiiinnnggg!! No, no és el telèfon, montera d’orella cibernètica. Molt pitjor encara que mai se sap perquè tot comença així, era i no era sinó que fou el despertador, pèrfid enemic de la son de tronc o del nirvana dels llençols. Els fillets ja duen, almenys mitja o una hora dansant pel pis, portada que te va, tots els llums de la casa encesos, fen-se pols la bola de formatge andorrà, pim, pam, pum. Però qui realment assesta la puntilla, el despertador. S’alça i s’acomiada primer del llit la tendra muller que fa la primera visita a l’escusat on ja el comboi és la cotorra del mercat. El fill primogènit s’inunda la cara d’allò que hi ha més que bo, l’aigualida. El Benjamí es trau lluïssor impol·luta. L’Equador, - entengue’s el fill menut-, ha deixat un camuny  com el braç a la prenyada tassa escombraire o sumider. Puri es tira les mans al cap. Tira de la cadena, tira que tira i l’aigualida no davalla, havia fet mutis al primer servei. L’aixeta o bec d’animaló de font feia gooog

Vinclàrem camins sent estudiants amb edat de pollancs, plantons de cames lleugeres, abocats al balcó d’un viure sense portes, com al camp o al desert que mai se li’n poden posar. Era Rafael, jovencell baixotet, de córpora evident perquè moltes ratlles li pujaven i davallaven del seu pijama. Les cames prou més curtes que el cos, culonet, però lleuger i corredor com llebre sobtada. Em valguen cames, com en qualsevulla ocasió diem, i que molt al Rafa li valien per practicar el seu esport favorit, el futbol: regatejant pareixia que cercava pessetes i molt al contrari es feia sempre amb el baló de l’adversari. De llorer l’hagueren coronat els grecs a Olímpia, filigrana d’aquest ball de cames. Morrets prominents de maduixot, blanc d’il·lusió en mossos d’alguna donzella. Cabell fi, prim i sedós, ben cendrós i molt escàs: premonició de calbs en tan fragant i matutina edat. Són les deu de la nit. Internat dels col·legials. L’habitació de l’heroi és plena de gom a gom: els transeünts i rao

Pere, rodamón de sempre, comprà una caixa de pintures a la iaia més vella del món, en el país dels moros, eixos que mengen figues de pala i s’enrotllen en llençols. En arribar al poble, Pere pensà regalar la caixa, i per això la deixà en un carrer quan començà a fer-se fosc. Joan, un xiquet del meu poble, la trobà quan venia de l’estanc de comprar-li tabac a son pare. A l’endemà la portà a l’escola. Els quatre o cinc amics decideixen obrir-la, i troben escrit damunt d’un pergaminet de pell de camell que, entre d’altres coses, vol dir Tele Pintura Automàtica (automàtica pintura a distància), aplicar així, tal i tal, etc. - Aquesta vesprada l’hem de provar. Què guai del Paraguai...! – esclataren tots com vaquers del saló quan apareix la ballarina. Dit i fet, que a les dos hores passegen ja per les últimes cases del poble i per l’era, penjant el maletinet dels colors. En eixe moment passa l’oncle Xerugueta que ve del camp muntat en el seu matxet. - Per què no li pintem el matxet c

No n’hi ha dinar ni sopar en què els meus fillets no trenquen un plat o un got. O que la sopeta avecrem petxuga et davalle per damunt. L’àvia de plat a plat es dorm com un gos capat i cal espavilar-la per a què la seua alimentació siga integral i completa. Ella mai es dorm fins que no s’ha polit i berenat el ranxo que té davant: és gran avantatge perquè amb la resta de manduca sempre porta la perruca abrillantada i el cutis hidratat, a més d’acabar d’escurar el plat. Així, la meua dona tele que té tele que prou esclava i màrtir és de la casa. Jo, que sóc persona amb més tecles que un piano i amb prou mala gaita, em desespere; en acabar l’última cullerada de salat i sense menjar-me ni una poma ni una taronja, tant bones com diuen que són per a la carcassa, engolir una poca fruita, m’obric cap al bar. Quan de lluny ja albire el rètol luminós de nit, de “Bar La Trompa, Mahon la pilsen familiar” els meus ulls s’encenen amb dos flametes d’il·lusió. L’amanyagament del saló és encisan

Ha parat de ploure i els ocells, al camp dilatat, xiulen, xien clamorejant en llengua bàrbara. És per adonar-se’n vosté que la música que escolta fa molts més ecos i les revolucions es modulen elles mateixa. Has inventat un color i, també, que els borratxos veuen pel rabet de l’ull figures terribles i horripilants. La rara de la lluna et reflecta les noies més estimades i no et trobaves les mans. Acompleixes els desitjos de la mirada ansiosa. Cul per amunt estan les botelles d’alcohol, mentre el rellotge es mor de son i vol fugir; una farola s’ha doblat de pura subsistència perquè la realitat no deslliura. Havia viscut en Bétera i no tenia record infantil d’haver mirat la mar des del seu poble. Guardàrem els paraigües al quiròfan mentre l’adossat adolescent cerca signant, com signar. Ja de nit, anava a gitar-se a les casetes noves d’un cementeri i en acostar-se a elles, un gos enorme, astorat, ensopegà amb ell en la fugida. Porta perruca i un pentinat diferent cada dia. Dret al pap.