Blanc d'ociosos

Les roselles són turistes arrebolades que estiuen a l’Horta amb el vi borratxo del fenoll. L’Horta té gavines que són les alqueries blanques. Al llaurador de nit s’enfilen el gram i la corretjola vers sa cara. Dues mars hi ha: una mar de suor entre tarongers i l’altra la mediterrània per on aplegava la civilització, com oreig fi de la mar. Nostra pena és aspra de baladre quan ve de dins, escorre sang i suor i misèria. Espenyeu-vos pel Garví injustícies i desgràcies; acolliu-les parallamps i torreu-les al sol boig dels campanars. No hi ha millor vaselina que la flor del taronger, els aljubs i les olives picades. El caliu i les gelades diuen que els drets solcs menestrals i les barraques de tomaques són misèria i desolació. Els comerciants , els intermediaris i els garroters riuen, riuen i escopixen. Sota la sabata estem de qui tots sabem. La nostra angoixa l’arxiven, l’arxiven al comú. Pàgina anterior   ||   Index   |

Per la mort hom treballava a la muntanya del Piló, fent trinxeres per xafar morts i coves per amagar fam i por. Però, la natura i les trinxeres anaven donant-se la mà: amb el timonet i el romaní festejaven les abelles. Avui les coves han despenjat estalactites i suen frescor pel muntanyyer. A les bassetes tallades en roca viva per recollir l’aigua ploguda, beuen els ocells i la vigilant llebre, que salva d’un bot els nius de metralladora, a la pedra cendrosa de les basses naix el poliol i el te de flor groga. Avui aquests cims no tenen altre front de guerra que la llum mediterrània i a l’horabaixa, el mussol al·lucinat. I fins i tot una cova la creua el raig de sol perquè l’ha foradada les arrels d’una garrofera. Referint-vos aquest romancet vertader han passat els quintos armant soroll endimoniat, demanant diners per dones i farteres: exemplar desfilada de la victòria. Pàgina anterior   ||   Index   ||  Pàgina següent

Qui tingui una esperança que la pengi Al balcó del carrer... Miquel Martí Pol Les hores, interminables. El pensament, un turment. La bellesa, no la retrobe. El sexe, un agulló. El demà, una muntanya. Respirar, un ferro. La impotència, un tot. Viure, perquè no pots fer altre. L’amiga, cap persona. El conseller, la desesperança. La clau, no obrir la porta. Els interessos, la nosa. El cant, una sordesa. El riure, soterrat tant de temps. Com els llavis ja no xiulen...! El que s’espera, el no res. El fàstic, per gust. Un únic color, el negre. Els diners, a la bossa d’altres. Un buit, jo mateix. Buit, tot el meu voltant. Cel de plom, llum de plom. Malson, la realitat. Asfíxia, l’aire. Quin dolent gust de boca. Els amics, un desert. L’haver, ruïnes. Als pulmons, fumagueres. Envellit, agressiu, neguitejat. A la paret, dragons. A l’aigua, rates. Al llit, gripaus. L’únic signe, la destral. L’alè, escrofulós. Les camp

El lacti blau al cel tot pintat i la luminositat al ple a les terres. Els verds tants com amargor i suors. A la línia de l’horitzó el mediterrani brut i per l’aigua tot l’arc de Sant Martí dels colors, segons mana el sol; escumes, fragors, veles amb motor. L’espai transparent, teuladins i falziots, sorolls de cotxe, i al capvespre l’oblidat llenç de colors ignorat. I a la boca del camperol i la resta major d’homes l’idioma nostre, per mi goig. Assegurat el sol, encara que el temps guaite un poc més boig al pas dels dies. El gesmiler a rebentar de dents blanques llessamineres i fils de l’aroma. A l’andana s’assequen les mates de tabac penjant dels cordells. Al corral ja no hi solen haver gallines, conills i el galldindi nadalenc però hi ha cossiols i coloms. Pel carrer jo conec la gent, que ens saludem, i que hi ha dies m’emprenya. M’agrada seure a la porta, davant de casa per vore qui passa. Les cases no tenen més de dos pisos, i veig estels de nit, la façana d’atovons. El

Paper blanc, esborra’m a blanc la meua amargor. Lluna de paper de diari, són les onze i mitja de la nit – penjada al cel grisblau endús-te la meua tristor de desenganys oblidats: roda fins al meu cap, - cada dia menys esperançat -, i posa-me’l en blanc. Vull ser de color blanc que no és cap color sinó tots. Silenci d’aquesta nit, silenci encandilat, esborra’m a mi. Estel llunyà, espurneta d’agulla allà dalt clavada, fes-me així de menut, com un bufit. La lluna de periòdic passeja pel cel de la mà de Xelo, i el campanar del meu poble està tocant les dotze campanades de mitja nit, que es colen transparents per la finestra oberta. La nit com sempre: quietud, cans llunyans, senyora nobilíssima. A blancs i a res i visca Xelo!, primer amor de Montcada deixat passar amb ignorància. Pàgina anterior   ||   Index   ||  Pàgina següent

Dic teuladí perquè el veig disparar-se i el perseguisc xiar dalt de les teulades. Dic cadernera i soledats perquè planegen la vall del secà on sóc tombat. Dic la mar perquè em trobe davant d’ella encara que em sembla un monstre imponent. Dic amic a un arbre perquè em reconeix de lluny, cabells verds de serena mobilitat. Dic matí i dic vesprada perquè m’obrin la seua tova entranya i bategue al compàs harmònic d’astres i firmament. Dic la volta del cel al matí i a la nit que ompli de llum els ulls. Dic retrobar-nos i dic harmonitzar-nos. Dic el pols nostre. Diguem seré silenci. Diguem equilibri i identitat. Compàs exacte i atinat de la natura. Deixar-se portar per l’harmonia elemental de xiquets que juguen com astres que giren immutables. No pensar en res, receptiu. Per conversar tindràs que fer algun amic. Tornem al pols assossegat de viure. Les fidels coses ens acaronaran i ens bressolaran dintre el seu sí. Però hem d’aconseguir l’elemental perdut que dins grans i màgics espi

Hui, només puc donar amargura i vaig caminant cap per avall. Desesperació respire que no sé si un dia podrà amb mi. No n’hi ha camí que no em siga tort, i cada dia maleïsc més el dia que vaig nàixer: ni el ferro es posa tant al roig viu. Quin malviure fa quan només s’espera el fàstic, viure per furgar en la nafra. Més de cent anys porte ja colgat sota terra; enronquit de tant de cridar l’últim dia. Massa dies fan una vida. Del no res vaig vindre i al no res em trobe, no res a l’horitzó. Quin mal negoci la vida i què lluny la mort no tenint ja un bri de viu. Amuntone ruïnes: doneu-me-les totes. Ara ja sabeu un poc com em trobe, ara que comença a aplegar-me un fil de llum. On éreu, amics, quelcom...? I és que mai s’enterem. Pàgina anterior   ||   Index   ||  Pàgina següent

A Bene Vijuescas Mireu la llum com es rebolca per l’aire de cristall, giravolta i com s’a densa. Esta llum pareix la llum primera: com si haguera acabat de nàixer, eternament intacta. Ales, oxigen, altura, campanars, simfonia dels ulls que miren. Ones amb l’estraleig d’ocell, per on baixen campanes, la flor quieta quan res no es mou. Glòria d’alè, esperança, flors i fruit, clarors per l’escala del color. Llum que em fas uns ulls tan vius, mediterràniament, i sonores les meues galeries. La llum és el color de la quietud. Llum de terrat, de secà, llum afilada de la què és vist tota la tardor. Llum que la vull tindre tota a casa, dintre amb mi. Llum fugida de tots els pintors. Qui diu llum, diu camps, serres i mar; la mar; quan ben lligades les dues!:llum i mar. La llum és l’èxtasi, una pluja total, deler. Explosió d’arbre, acord, humanitat rient. Companya meua de tantes tardes per la finestra. Flor de llum. Que aplegue el sol. Pas al sol i a la plenitud! Tot és ll

Qui pogués endur-se a casa la natura, el seu silenci un homenet! El groc del tapet no és de les menudes floretes de les quals ignore el nom. El cel plujós no és el meu llautó. Cambres tingudes dalt de la casa en hores de soledat: la finestra feia de llenç per al camp que cegava de llum blava, les vesprades. Remor de veus i xisclar de teuladins i alguna cadernera vianant. Airet entremaliat que feies revolar les quartilles. No vull la cadernera per la gàbia. Que s’òmpliga de llavor dels rostolls i guarets i d’aigua als bassals dels camins. I que comencen ja a tocar els músics i les gitanetes s’alcen la faldeta; la faldeta, xiques! Pàgina anterior   ||   Index   ||  Pàgina següent

Viàtic de llum i espai llépol: estiu que vas passant i ho vas deixant tot groc, darrere del teu pas. Estiu amb les teues veus i ecos de xiquet, llunyanes, a la plana infinita de la seua vesprada. Paisatge rabiós, plenamar, feix de camins, verds, serralada violeta en la línia de l’horitzó, ocell vestit de sol... tot un fruit i de pinyol el sol. Plenamar que esponges el meu ànim esporuguit per la impotència de tots. I ara no demane res i estic joiós: heus ací tota la meua filosofia, ben tibat de la meua dolcesa del no ser, veient com es pinten aquests cels i camps. Pàgina anterior   ||   Index   ||  Pàgina següent

Quatre gotes han caigut i els xiquets porten tots els seus  paraigües, exultants. Nens col·legials diminuts que ignorants de l’esdevenidor porteu els vius paraigües florits! El goig i la joia no clouen en riure’s i fruir. Prengueren cos, també, en el xiulit del tren nocturn, en el carrer dels gins i en la son que per la nit ens colga. El goig i la joia mouen de tu a mi. L’esperança comença a l’estació del Nord per entre trens magnífics, maletes, viatgers donant l’adéu; al port amb gavines, despenjant-se la tarda damunt dels vaixells. Un xiulit o la sirena són ja futur entrant. Només vos esclate el sexe, xiquets i xiquetes, ben junts, no deixeu que pare de rodar aquesta lluna confitada. que el sac no reste a terra sent dos per ell. Ai! Cap com em fas mal rebotant, tot paradigma. Cap que  esvares per tenir la ment àgil i per una consciència redona sense fugida; etern voltar, neuròtica. Goig de la nostra

Quan ja no res esperes, i n’eres abismat a la més nit dels homes crides: deixeu-me l’esperança! que puga entreveure un clavill per on es colarà la llum que anirà fent eixir un brot. Quan la desesperació és l’únic camí, s’arrapa a crits l’esperança; vols quedar penjant amb dents i ungles del clau candent de l’esperança. Un mal vent ha anat ensenyorint-se, homes sembren desolació i és llei l’antull. El deixar-se morir sense més ni més esdevé quan s’és tot una nafra: i és la llosa d’escapatòria i terme. És quan vols esperar conscientment el que desesperes inconscientment, ben dins del pou cec d’agonia. Quan els llavis no canten ni xiulen i el somriure va ja tant de temps soterrat, demanes: amics, doneu-me l’esperança! digueu-me que dins, sí que en tinc, que sóc jo qui no la veig, que he viscut un malson! La nit m’enfonsa cap a l’úter dolç del no ser i quan enmig desperte escolte ecos del Pep, tu no estàs sol, i les espentes t