Blanc d'ociosos

Totes les dones es veuen a elles mateixes grosses. Els cartoixans de  Portacoeli  passen amb una menjada al dia durant mig any i l’altre mig any no tasten carn. Els novicis no tenen fàcil acostumar-s’hi. Pels xinesos és signe d’estatus i bona posició estar que redolen ara que poden menjar. L’obra humana que més es veu des de l’espai són els hivernacles d’Almeria, hectàrees de plàstics argentats en barracots que es fotografien des de satèl·lits que orbiten la terra a uns quatre-cents quilòmetres d’altura. Es cultiven tants productes fora de temporada. Si entres a un hipermercat, no podràs saber si és estiu o hivern per la fruita i la verdura exposada. Les multinacionals arruïnen els mercats locals, d’origen o destinació. Xiquets esclaus als camps, llauradors empobrits. Terres esterilitzades o eixorques pels fertilitzants que es tornen sal, i la cistella de la compra, arrapada. Comprar amb recel, omplir el  cabassot , renega el marit a la muller balafiadora. Hui es parla de noves addic

D’infant, la ràdio de caixa de fusta tempta a explorar-la dret davant la tauleta en què descansa. La sonoritat major que els sorolls humans  envola  oferta musical lleugera, intèrprets acompanyats d’orquestres, folklòrics, sarsueles, la copla. A perseguir emissores italianes, àrabs, consulta de programacions als diaris per a seguir contes radiats, Música per al Treball, Discos Dedicats, Cada Cançó un Record, Vostés són Formidables que ficava la pell de gallina. Els adults connecten el comunicat on parlen bé i es desprén a parlar. La monumental ràdio de les cases no pararà a transformar-se en els cada vegada més menuts transistors d’assídua companyia en les edats, en el camp, en el taller, en l’estudi i en els despertadors. D’adolescent, arriba la música pop, dita també moderna, la nova onada. Els iaios adverteixen que són gats i gossos lladrant. S'estén el conjunt amb el bateria mig boig i l’orgue electrònic, les guitarres elèctriques amb so de llegones i ossos, com mil amplificat

Quan construïren el  Corty  Anglés, no hi havia a València comerç major. Després vingué galeries  preciados , però a la gent li donà per no anar i acabaria xapant. Els grans magatzems eren casa  gay ,  ademar , el  siglo : anaren semant-se. Al  Corty  acudien revolucionaris a esmicolar a fer xixines les cristalleres a pedrades o amb barres o robar discos negres. El xicotet comerç mamprén a vores  amenaçat  d’extinció. Camparien  Alcampo ,  Makro , Carrefour,  Fnac ,  Media   Marck , Saturn, un  Corty  darrere l’altre: es furten els clients els uns als altres. El capital és majoritàriament estranger: ací anem vint anys endarrerits per no dir quaranta i no sabem muntar-nos-ho. Una àrea comercial enorme, de les més grans d’Europa, és Bonaire. Fa anys que arriben aquests pirates. Es concentren cines, restaurants, hotels, botigues amb tota classe de manufactures. Botigues ben plenes, butxaques ben buides. Societat de consum. Altrament, societat del balafiament, dilapidació, insostenibilita

Un home sense manies no és una persona cabal. Quan més en tens, eres el blanc i centre de enraonies i amenes tertúlies, i d’això es tracta, parlar per no callar. L’home perfecte no es cotitza en cap parquet internacional. Sense manies no hauria nascut el cinema com tampoc les llibreries o museus i menys la televisió. Enfront del dia que es destapa l’hem de preparar la vespra en gitar-se a dormir a la nit vestits per a guanyar temps quan sone el despertador. Submergits en la brega diària, cantar victòria abans d’hora i en les accions ser un precipitat. Si hi ha temps i espai per a la conversa dur la contrària sempre perquè és manifestació de singularitat. Es provoca la curiositat i l’admiració fent-se de assenyalar. Ser un cap quadrat és patrimoni dels alemanys, marxar a penyó fix. Has de parlar tirant-te damunt la cara de qui escolta i colpejar amb insistència els seus braços. Preferir la dentadura d’un gos a la pròpia perquè no podem arrossegar ossos. Hi ha paisans que creuen que an

El temps vola que és una primor i mostra mil cares en la comèdia humana. Si la mona es vist de seda mona es queda. La pell, si vols, arranca-me-la a tires, però no em cuques el meu vestit flamant. L’arruga és bella. Ningú vol que el titllen  de esnob . Té ganxo i feeling, va a l’última, és l’últim crit, ha pegat molt la coentor. Renovar-se o morir. Quines sabates puc calçar hui? Sabates per a cavaller mitat blanques, mitat negres o marrons i albes, calades, de plataforma promontori; contra les humanitats, socs o igualar els fumerals, xanques. De complement al calcer del rock and roll. Els de cuir  relluïdor  per als ambients  in . Tergal vist actual i  tervilor  no diguem. La pana s’aturà en el progrés. Eixos que tens d’alpaca, t’hauran costat un bon  pastó . Davant l’ermita de Bonrepòs, en venien sense etiqueta i marques anònimes: s’acostava un riu de gent. La falda dona pas al pantaló femení i malles cenyides. De la capa es passa a les minifaldes dels panys trencadors i es desembarca

A la taula i al llit al primer crit. Arribes mig dormint i te’n vas despert i amb ganes de menjar-te el món. Hi ha qui no pren ni un café en tot el matí, que ix més econòmic o un poal de café al dia com quan s’introduïa el café en la societat i no se sabia massa bé la quantitat a engolir i agarraven tremolors. S egut  a taula i encara controlant el temps, passes d’hora. Sempre queda pròxim un café, descans i companyia. Esmorzar de dia de treball Al bar, les cadires envolten les taules, ocupades en descans i festa. Davant la televisió es comenta el futbol i els bous. Les pel·lícules se segueixen més o menys en silenci. A la porta i parets interiors, sempre pengen cartells: Vetlada festiva, avís als regants o classes particulars. El personal s’ asseu  en unes quantes taules unides. En algun ambient de treball, estan junts però no  rebolicats  per allò de les simpaties. Els afins arriben a la mateixa hora i van agrupats. Algú vol  seure -se sempre en la mateixa cadira i si està ocupada, s

Al tall dels onze anys, mamprén la vida a l’internat, fugint dels Salesians. Cada dijous i cada diumenge i durant una hora, els escolars contacten amb la música clàssica. Els relaten la vida del compositor, emmarcada en la generació artística; desentranyen l’obra a escoltar. Mai no falten companys que es vanten de fer fugina. L’equip sonor del cine reprodueix la música en els primers anys. La discoteca es guarda en una minúscula i obscura cabina, reblida d’aparells d’emissora. Aquesta funció fa perquè va connectada als menjadors on s’escolta la revista de la premsa, des de poesia, d’humor amb melodies més lleugeres. La discoteca d’òperes de Wagner on desfila l’amor carnal. Un company local fruïa el privilegi del  posadiscos  de segona mà, finesa de son oncle mestre com del grapat de plaques clàssiques, present del mentor. Les melodies i el rigor del solfeig el convertiren en organista. Un altre amic, fotògraf, inundà la llar amb l’alta fidelitat i preferia orquestres amb molta acumu

Elixir que dilata permanent la vida. Pedra filosofal que transforma tot metall en or. Estrela de la bona sort, estrela de la fortuna. Nàixer amb estrella o nàixer estrellat. L’ocasió la pinten calba. Tots els babaus i ximplets tenen sort. Fórmules magistrals es poden  mercar . Panacea és el remei que guareix tots els mals. Qui s'enfebra amb tanta calor s’ha d’arremullar amb l’aigua cristal·lina els lòbuls de les orelles i els polsos de les monyiques. El suc de les clòtxines immunitza contra el dolor de cap per ser essència de producte de la mar, avinent a la substància grisa; aquest secret, desperta desproporcionat atractiu entre els desconeixedors. L’aigua amb vi és òptima per a llevar la set i per a minvar esglais o ensurts sobtats. El vi no cal dir. El mostrari de jocs infantils està nodrit de rituals màgics en les  retafiles : taulellets de Manises, fusta, ferro, llanda lluenta, cul per amunt o davall de la llum, què vols? Si es cola aigua o aliment pel vedat, per on inspire

Catalogat com a  setè  art es podia considerar novena meravella del món. Nasqué com una atracció de fira en un barracot i calculaven que l’invent no passaria d’ ací : l’home quan vol endevinar l’ avindre , erra. Les primeres filmacions eren a fàbriques treballant o al carrer en esdeveniments socials com per provar què eixia. El cine mut i alhora en blanc i negre era amenitzat per un pianista i per fer-lo més entenedor, apareixien textos o  lletrerets  entre imatges. En els inicis del cinema, el feix lluminós de la càmera el produïa el carbur, emprat per a il·luminar-se amb els carburers en les nits de les casetes del secà amb la seua flama tan blanca. Més tard la llum venia d’unes vares que cridàvem  carbons, connectats a l’electricitat i en acostar-ne dos, feien flamerada o arc de voltaic, dins d’un caixó metàl·lic. Els carbons els recorde dels anys 60 perquè ens els mostrava  Rafelet  el del Cine, Catalunya, mecànic de la Jutera.  Ací  volia arribar, al cine Parroquial, dit també la