Blanc d'ociosos

Es creix claredat ben present fins a tot, a aura diàfana rellisquen colors. Per l’àmbit polpós giravolta la son, un buit dolç, l’àngelus...                     Hores de deus seran per uns, com dintre l’orc, maledicció, per a més. El Numen meu esbat l’embolic: pas al sol, plenitud. Claredat a torrentol, companya de cels i camps: calidoscopi gegant que riu, vastitud bullint. Gira el temps en l’absolut i que l’argent no és més; música de soledats, soledat que ens lleva soledats. El temps s’atura absort perquè ens porten d’esperança avui. Tant joiós com l’aigua fresca, què ben fet si és... P àgina anterior   ||   Index   ||  Pàgina següent

La creació, l’espai, és l’ona a l’estany. En el quiet full del matí al relleu juga el blau, entre el vent que ve corrent, xiquet el verd i el poble amb sol. La creació, l’espai, és l’ona a l’estany. L’aigua pinta al xop tibat, bon minyó ben arriscat. Les hores canten jocs, xàrcies en esbós rondant. Exultament viable en mà, llum sense fi. Cada nen porta un sí als ulls vius, l’espai va cap l’últim estel desbordament d’allò que hi ha a l´últim pensar. La creació, l’espai, és l’ona a l’estany. El pont és bon senyor l’ermita vigilant l’ocell batent el vent, escales fan molts estants. La creació, l’espai, És l’ona a l’estany. un esperit aflora bell puix no endevinat que ens empresona seduïts; jo fondre’m dintre d’ell! P àgina anterior   ||   Index   ||  Pàgina següent

És per tots la nau al port: pugeu, deixant pujar a tots al camp del temps i el lloc. Vela e vents aniran més lluny, voltant la llum del rostre clar de de l’augurat destí. Tinc que dir, malgrat tot, lluitem per la fi encara que no sigui clar; voler sense poder... És un visc que així més val; en ésser bons veïns la nit corre fugint. P àgina anterior   ||   Index   ||  Pàgina següent

U té de foradar la jungla amb la carn viva; així, més enllà, el poble cap buit, podrà xafar, xafar, a l’abric d’aquesta sang. Fatal, precís, que pese damunt un cap, pocs. perquè de sempre a u sol, cego aliacrans, cos tot una mascara, bullir sencer estels de nord? Hi, ha, ingent, sol holocaust quant tot junt un poble és ver crucificat, ben travessat fins l’últim crit de viu, - niu de tot delir -, tant és clar! Provocant-nos. Massa gent avui són trepitjats com el raïm per bé traure’ls el suc; són escorreguts com els draps que es lleven al riu; així o més eixuts. Llarg, sí, llarg absurd càstig sense cap més destí reprès que el prestament sols (que) forçat; als teus ulls ho tens... ! Veu... Què és la por passada? La suor salada que hem vessat, la sang per “pocs” només que això? I alliberar és precís. Massa lluny estàs cel blau! La força hem d’ajuntar! Anar salvant lentament estos clots on som al fons pregons ne

No n’hi ha dinar ni sopar en què els meus fillets no trenquen un plat o un got. O que la sopeta avecrem petxuga et davalle fins al saquet i et mulle l’esmorzaret. L’àvia de plat a plat es dorm com un gos capat i cal espavilar-la per a què la seua alimentació siga integral i completa. Ella mai es dorm fins que no s’ha polit i berenat el ranxo que té davant: és gran avantatge perquè amb la resta de manduca sempre porta la perruca abrillantada i el cutis hidratat, ademés d’acabar d’escurar el plat. Així, la meua dona tele que té tele que prou esclava i màrtir és de la casa. Jo, que sóc persona amb més tecles que un piano i amb prou mala gaita, em desasoisc; en acabar l’última cullerada de salat i sense menjar-me ni una poma ni una taronja, tant bona com diuen que és per a la carcassa engolir una poca fruita, m’obric cap al bar com si portara un coet al cul. Quan de lluny ja albire el rètol lluminós de nit, de “Bar La Trompa, Mahon la pilsen familiar” els meus ulls s’encenen amb dos

El cotxe no corre, vola sobre l’asfalt, i fa cap a un carrer on baixen els passatgers de tartana que se’n van a fer la carrera. Passa amb una moto guai amb reactor nuclear. Unes dones en la vorera filen amb un aparent enlluernant de perruqueria, uns pentinats de catàleg, impol·luts. Fa de bon estar a una perruqueria, barberia. De la porta escomença la replena catifa de gansos afalacs i pamplines benvingudes. Unes broxades als galtons espavilen i complanen. “Eres singular”. Ben mirat, servit de debò. “Tu ets molt més del que et penses; com tu, en comptagotes”. El cabell s’estova, pinta, tisores i mans. Revistes cordials. “Què n’hi ha de nou? Un tratge.” Repàs a l’actualitat sense notes discordants, els quinielistes i el decatló, el govern i algun sinistre. Però bé les persones fan les tertúlies a més i menys gas, que segons el pardal la gàbia. Algú m’ha dit: ens arreglen allò de fora, de dins gens ni mica. El carrer és nou de trinqui: un xicot valencià parla castellà a una noia

Les xafarderies que vaig a contar-vos, totes son històriques, és a dir, que han succeït a la Vila. Hi ha gent que fa història recordant guerres i paus, llevant-li la pols a reis i cabrons pareguts. A mi aquestes menes tradicionals, més que altra cosa, sempre, m’han donat ois. Això de l’honor, l’heroisme i les grans gestes han sigut fer-li tragar a la gent, gat per lladre, quan no merda per mel. I açò de la història tot venia perquè alguns dels paisatges que referiré, tenen més temps que altres. També vos diria que el saber-se riure d’u mateix sempre ha sigut molt lloat, el que nosaltres diguem riure’s de la pròpia ombra. Cal tindre sentit de l’humor, de les coses i de les persones, i sobretot de nosaltres mateix. Comencem el retaule de faules recordant un cas que li va ocurrir al Senyor Rector per Gafaüt (açò de començar pel mossèn ja tranquil·litza molt i a més deu ser així, com s’ha fet tota la vida). Mossèn Francesc anava per Gafaüt: ja sabeu que trafica amb plantes i manisete

Mireu la llum com es rebolca per l’aire de cristall, giravolta i com s’adensa. Esta llum pareix la llum primera: com si haguera acabat de nàixer, eternament intacta. Ales, oxigen, altura, campanars, simfonia dels ulls que miren. Ones amb l’estraleig d’ocell, per on baixen campanes, la flor queta quan res no es mou. Glòria d’alè, esperança, flors i fruits, clarors per l’escala del color. Llum que em fas uns ulls tan vius, mediterrània, i sonores les meues galeries. La llim és el color de la quietud. Llum de terrat, de secà, del Corpus, llum afilada de la que es vist tota la tardor. Llum que la vull tindre tota a casa, dintre amb mi. Llum fugida de tots els pintors. Qui diu llum diu camps, serres i mar; la mar: quan ben lligades les dues! La llum és l’èxtasi, una pluja total, deler. Explosió d’arbre, acord, calze, humanitat rient. Companya meua de tantes tardes per la finestra. Flor de llum, pensament de llum. Que aplegue el sol. Pas al sol i a la plenitud! Tot és l

Rei, Marqués, Sultan, Gloriós, Manola, Sinyoret, - Pedres precioses i joies - : Rubí - Arbres - : Palmera, Parra, Albercoca, Figuerol. - Toreros d’avanç - : Gallo - Oficis i faenes - : Tartanero, Barraquero, Bombero, Moliner, Mujero, Sisteller, Vaquero, Palletera, Cabrera. - Envases - : Saco. - La moda - : Gabán, Percal, Chaleco, Butxaques, Pantaló. - Arsenal - : Pistola, Cartutxo, Trabuc, Veneno, Peligroso, Sepet, Plinio, Bascoll. - Bancs - : Millonari, Pesseta. - De comú i escusat - : Cagaoro, Porcatera, Cagó, Cagarrita. - Novetats - : Cartutxo, Bonança, Cojoncio, Sandokan (haveu preguntat ja?), Plinio. - Fira del joguet - : Trompa. - Malsons de significat obscur i a desxifrar: Dasqueta, Paltrot, Garrel, Parsialo, Carlampio, Manrró, Palina, Salvano, Rámper, Triero, Tòta, Chafanda, Moròder, Magacha, Funa, Justa, Tola, Tararol. - Musicals: Bom-bum, i Ponchim (aixina (ca) acabem que és com acaben també les bandes de música. S.S.S Vicent Blat Pàgina ante

Passa temps o joc educatiu de les grans famílies Completa-la! Inventa-la! Trau-ne més! ... i no perda el temps que el temps és or...) Covard Poregós Cagat Cagacalces Caganer Cagarina Caguetes Gallina Ningú Canguelo Caganxo Diners Castanyes Pasta Tela Tela marinera Parné Calés Llandes Catalines La mosca Cacaus Pits Mamelles Les torres Globus Mamelletes Cantimplores Altaret Bufes Pitons Petxuga Les pistoles Les pomes Els balons La davantera Caca Caguerà Merda Merla Gusta Mona Cagalló Pana El pardal El plàtan El nap La pelila La pilila La xufa El catxarro L’arma El sable La flauteta El canari La llonganissa La fava La cacaueta La cotorra La dolçaina El canyot El nano La xorra El ganxo El pito El calbo El tub La manguera El gaiato El caputxino El manet El moi El manrró El penjoll La menina El mànec La polla El trabuc El