Blanc d'ociosos

En els aplecs dels anys 80 s’ajustaven talment, multituds. Avançada la vesprada anaven aplegant gent d’ací i d’allà. Es celebraven en camps de futbol o en paratges acollidors amb pins d’ombra o jardins mig silvestres, ermita amb descampat. Un lloc concret era la muntanyeta dels Sants de Sueca. Eren paratges solitaris i ben acollidors, no dins d’una població on de segur s’haguera emprenyat els veïns amb la musica electrificada plena de monumentals, grandiosos, voluminosos amplificadors quasi sempre de color negre que constituïen torres gegantines. Emprenyar perquè els concerts duraven tota la nit fins fer-se clar. El recinte comptava amb nombroses paradetes que venien diversos productes: menjar per fer picnic, llibres, discos, artesania, cucs de llum per liar-se’ls al cap i il·luminar tota la vetlada. Polseres, anells, no precisament de joieries. Tot a preus bastant econòmics. També la gent portava queviures o neveretes camperes de casa. Hi havia eufòria i xala entre tot aquest

Subterrani, si el regues massa es torna groc i no produeix cacau. Birbar herbei menudall, paciència i monotonia. Esbatussar cacau amb una panera amb oratge gelat, ventós i omplir-se de terra voladora. L’enventaran amb garbell: pols i fulles cap allà i gra, cap més allà. No sabien fer-ho tots. Secar-lo a l’andana i triar-lo, llevant el fallat a les cames el fred. Llavor entretinguda, pacient, lenta. Remenejar-lo amb ma posteta perquè secara tot el muntó escampat, segons oratges. Torrat al forn i fregit. No és el mateix cacau que cacahues. I la palla per al bestiar.  Pàgina anterior   ||   Index   ||  Pàgina següent

No parlarem d’un sinó d’una furgoneta o furgó preparada per transportar set o huit persones. Aquesta gent era amiga. Amics que pujaven el diumenge vesprada o la vesprada de la festa per anar de discoteca, a Puçol. Es deia el Gooper. Es reuníem al bar del poble. ‘Es a dir, quedàvem a les 6 de la vesprada per escometre la vesprada discotequera. De nou brollava l’amistat, i la companyonia, la relació afectuosa les alboroçades corre ves i di-li: un grup d’amics cordial. Ben abillats o mudats i pletòrics d’il·lusió prenem la carretera vella de Barcelona cap a Puçol, al Gooper. A Puçol hi havia cinc o sis discoteques per a xiquets o gent major com el Bon Estar, dita també, l’última ocasió, donada l’edat dels clients. Era gent ben adulta però es barrejaven també, joves amics i amigues o parelletes. Un conjunt musical modern amenitzava les hores, i tocar dos hores era labor meritòria. Feia ballar  en ball lent, agarrat les parelles constituïdes o que es trauen a ballar,invitacions

Te’n puges i no saps be la destinació. És un vol gallinaci. En estiu, es recorrien les platges de València o el Puig i Pobla de Farnals. La Malva-rosa eren les cases del carrer ample, tocant ja la sorra. Eren tot terrasses a la serena entre jardins flairants i humits de reg i rosada. La nit no tenia rellotge. Hi havia macro pubs amb músiques estimulants i enervants. El cotxe era per no parar. Viatges a Morella, poble amb atractiu singular, visitar molts bars de pobles. Recórrer places i carrers, caminant, de passeig. La platja de Meliana era una llengua de sorra amplíssima on el carreter i carro s’emportava arena per arranjar els porcins. En un dia, tres viatges. Allí es passava plàcidament el dia amb tomata amb tonyina a l’ombra de lones de cobrir carros,La vela del carro. De la mar a la sorra humida, ben fresca, i tòrrida, seca i de xafar corrents per no cremar els peus era l’escenari. A l’hivern es corria amunt i avall de passejada exploradora de pedres i petxines,car

Al port natural, mar encanonada, canó no massa ample, amb barques aventureres buscant tresors submarins gastronòmics. Cases a tocar d’aigua: esta gent ha sigut artista per demés, formes, colors, escales. L’home s’acura del paisatge composant sintonies a la vista i a la sensibilitat. És el lloc escollit per sopar caldereta de tresors submarins. Triem un bon vi que esponja el cor i fa volar l’enteniment. La nit és molt comprensiva i torna l’eufòria del jovent que te les cames tan lleugeres. Un va a pit descobert i el cambrer li prega que amb camisa. Jo treballe a l’horta i passe tanta calor que el vestit que duc es el pijama d’estiu, teixit sedós inclús refrescant. Ni ens miren. No dóna la nota. Es jovent sa i higiènic. Pubs i una acumulació de gent fa festa. La música et manté hores i hores però molt a flor de pell està el sexe : voler jeure, sempre davant. Altre contar és l’amistat, la noticia, el bon humor, les complicitats. Saber que no tenim altre treball o obligació que

A la de l’alba mamprèn el rebombori al càmping semblant els ocells que amb el primer albor aldarullen eufòrics: és impossible dormir, tràfec en totes les direccions. Els banys plens, el bar,reblit. Com les oronetes, elegants. Cal esprémer el dia. Hi ha aglomeració com també de bona vesprada cap al tard, després de les platges i correries. Hui serà un dia tranquil de sol, banys a l’aigua rica, maternal, sestes sobre la tovalla damunt la sorra blanca groga, fina com farina. Banyador no en cal: anem nuets, com ens dipositaren al món. ¡Qui ho haguera dit! Són persones nuetes de totes les edats: matrimonis adults, parelles jóvens, amics i amigues. Els bronzeja el sol els cossos nuets. Se’ls apega la sorra sobre la pell. Entren i es submergeixen en el bosc de l’aigua transparent i tornassolada. Dormen tombats les seues bones hores. En el silenci soles sonen les llengües d’aigua insistents o el jocs dels infants.. Nosaltres som la banda dels cors solitaris. Un berenador ens aplaca l

Els amics mamprenen viatge, junts cap a aventures i nous aires. El navili els aguarda al moll del port: els amples fumerals, els ulls de bou dels camarots, les baranes balconades cap a la mar salada, molt il·luminat, multicolor. Brama llargament la sirena, insistentment, prolongant-se, s’entretalla. A les andanes, bull un formiguer de persones amb maletes, bosses gruixudes, motxilles de vint-i-cinc quilos; es belluguen espectants, els nervis de l’espera: ja falta poc per la sarpada cap endins les aigües blaves, alta mar. Cotxes entren a la panxa del vaixell. Els viatgers farfullegen, riuen es comboien compinxats cap a uns altres cels. La nit és amable, benigna, comprensiva. Les nou de la nit arriben i mou per dins del port i es perd més enllà dels llums elèctrics, faroles altives. Penetra i ens cala la brea humida del mar obscur, procel·lós. La poca roba de l’estiu ens fa lleugers i alats. Fluïx el temps, destil·la acaronador i optimista. Les nou. La fusta que és el creuer,

Pacientment es succeïen els treballs. Es regava a pla i per torns de les distintes sèquies o si l’aigua anava a perdre. Hi havia més abundància d’aigua que hui amb el pantà de Tous derruït. Es dividia el camp per taulons separats per caballó amb ales, pròpiament dit, preseres perquè no els trencara i escampara l’aigua.  Tot seguit s’adobava la terra amb fems naturals, provinents dels corrals i dels bestiars.  Es somovia la terra amb la rella i la xeruga perquè restara tova.  A continuació passaven els ganxos, també per estovar i tirats per haques que realitzaven totes les feines. L’entauladora de claus era la que desterrossava i deixava fina que fina la terra. S’aplanava amb l’entauladora llissa amb dos homes sobre ella i decantada sobre el darrere. Tot seguit s’anaven formant els cavallons al pas del forcat amb posts amb el fi que edificara movent més terra. El cavallons eres una formació rectilínea, paral·lela i resultat d’enginyeria geomètrica. Amb la corda de cap a cap d

A mitjan gener es celebrava Sant Honorat, dia 15. Els freds eren severs. Calia protegir la llavor o pepites plantades al cavalló que es cobria amb plàstic que feia entrar en calor la terra en irradiar el sol. Quan esclatava la planteta es feia un tallet al plàstic perquè respirara amb un guillet.  Ja amb oratge més clement es descobria i llevava el plàstic i es treballava la terra que adquiria l’aspecte definitiu de bancs de terra amples on cabien les mates una tira per regadora.  La melonera s’orientava i s’encaminava en horitzontal al llarg del seu creixement. Les rametes que entraven a la regadora es reorientaven cap al banc,dalt.  Es regava setmanalment. Es tirava adob. També raure la terra per conservar la humitat i mantindre el camp lliure d’herbes dolentes i xucladores.  Quan el meló s’apropava a madur calia lliurar-lo del sol perquè el planxava, el tacava i el podria. Es cobria amb palla o amb les mateixes branques d’amples i d’irritant textura.  La collita es treia

Delitós un generós got d’orxata quan la calor prem i sues la gota gorda.  Fa anys les xufes es plantaven a forcat, fent regadora i dipositant els tubèrculs al fons. El forcat ho cobria i amb la lligona s’allisava per apitxar la terra i es mantinguera la llavor humida i calenta. Posteriorment les plantava una mula mecànica. En poques setmanes brollaven que era un primor, mateta verda groga. Demanaven abundant aigua.  Es plantaven en primavera, abril, i es recol·lectaven al Nadal. Es botava foc a la seca palla color marró rogenc. Les flames dansaven espectrals amb formació de cavallons i es calava foc a contracorrent del vent i no a favor. La nit s’il·luminava de roig i groc amb melenes d’espesses fumaroles onejadores.  Una plaga que calia perseguir era de palometes, tal volta, nocturnes de les quals naixia un cuc subterrani.  Este cuc tornava esquàlides les plantes, mig seques i groguissones. Al final la collita es reduïa a bon poc producte si progressava la plaga. La màquina p

Més espaiosos o menys, amb cossiols amb geranis virolats i floridors, arbres japonesos, hortènsies d’ampul·losa florida, cactus, gesmilers embriagadors. Corrals de paret engalanada, calç cegadora amb llimera, figuera o nesprer, regalimadors.  Els xiquets es perden i juguen sense descans, infatigables, exploradors.  Durant segles el corral ha servit per alimentar-se de petites o no tan petites bestioles: porcs engrescadors a xillits, gallines, oques, conills, vaques, bous. La subsistència.  Certes collites com creïlles, moniatos o cols malaurades o excedents anaven a parar a les boques dels porcs.  Economia agrària i primària. Es donava dacsa a les volàtils, també als porcs i titots de Nadal o capons per a qui els tenia.  Els conills es nodrien de lletsó i més herbes silvestres com canyota de camps i màrgens de sèquies que calia segar amb corbella i introduir en bossetes de iute, sobrants de la llavor de creïlles. A la bicicleta es nugava al portamaletes.  Herba plantada p

Uns locals de la Deixa de Pere Bas s’erigiren en el cinema parroquial que projectava dissabtes nit, diumenges tarda o festius.  La sessió la integraven dos films pensats sobretot per a tots els públics, i en especial, xiquets. Al rector li remetien la fitxa crítica, qualificació moral.  Aquest rector quan acabava la primera pel·lícula pujava a l’escenari, dalt d’una cadira de boga i barrots grocs perquè era tant menut i vociferava sobre les bondats i excel·lències del programa del pròxim diumenge i que no se’ns passara per alt que li costava la seua pela.  Mari Carmen Valero com Conxa, sa mare, es passejaven amb un cistellot amb fruits secs, puromoros, tramussos, gasoses i sarsa, venent-ho als espectadors.  Els aposentadors s’il·luminaven amb una llanterna i assignaven fila i butaca en la quasi obscuritat del saló.  Els besos de les pel·lícules els solien tallar i els espectadors protestaven, sobretot el galliner, espectacular de cridòria i pataleig, xiquets asseguts sobre e

Quan feia bo i a vacances s’aprofitava la nit. Els nostres avis o pares ens feien farolets il·luminats d’un meló tendral, penjant d’uns cordells i amb el ciri encès dins, traspuava la llum pels dibuixos ratllats en la pell. Caminavem amb tanta cura com si fora el fanal de cristall. L’oncle Vicentico Ample que vivia front de ma casa ens contava històries i relats esfereïdors i corglaçants, de suspense, intriga i por als xiquets del carrer. En esta casa vivien iaio, fill i nét: tres barons. El fill heretà la narrativa de son pare i ens contava algunes aventures sobre França, París i la verema de raïm dansant on era home de confiança de la mestressa. Jugàvem a taulellet de Manises, fusta, ferro, llanda lluenta, cul cap amunt o davall de la llum. ¿ Què vols?. I corríem a tota virolla cap allò ordenat. De tant en tant col·locàvem un pot de llanda amb aigua, nugat de fil de palomar quasi invisible perquè quan passara un vianant incaut s’ho tirara damunt. En certa ocasió era l’a

El barranc de Carraixet era un Canyó del Colorat, amplíssim, fondo, espectacular, monumental natura. Era l’illa verge selvàtica de Robinson Crusoe. Onejaven canyars verds o grocs, les ribes vessaven penya-segats ó pendents embalades. Com plovia molt, en el llit brollaven manantials cristal·lins que abrigaven la vida virolada: granotes, cabots o cullerots, biribisos, tenques espinoses, anguiles, peixets rojos o gris verdosos. Estes deus s’acumulaven i formaven bassals o llacs estimables. Els joncars campejaven conformant cerclats frescos i bellugadissos amb els puros no fumables. Els torrents de les tempestes o trombes esculpien fantasiosament la terra, argila roja, granulosa, apta per pastar els atovons caravista dels rajolars. Hi havia pescadors forasters de granotes amb un filet amb cepó qui les treien una rere l’altra. Este era el final del barranc quan els xiquets ja no el sovintejaven per a jugar. Durant les vacances, acudíem al matí i a la vesprada. Era tota una ceguera o

Dites també cregaïlles o queriguilles és collita de sembrar en temps de fred, novembre, desembre. Prèviament portaven la llavor de França en uns sacs de iute amb la inscripció Etôile du Leon, la creïlla estava plena de ullets o brots que calia respectar perquè eren la futura planta. Es tallava el tubèrcul en fragments deixant els brots al mig. Es preparava a casa i el dia de la plantada quan la terra havia estat gerugada, desterrossada, llaurada i amb els cavallons rectíssims en renglera, escomençava la sembrà. Faena de palustre al puny. El tirador era un xiquet amb cistellot o cabàs, penjant del braç o muscle. L’havien fet abandonar l’escola. El mestre elegia els estudiant dolents o amb excassos recursos econòmics. El xiquet es gelava al camp perquè no feia moviment, anar davant, davant del plantador amb palustre a qui no s’havia de fer estirar braços o cames en recollir el talló. A continuació s’allisaven els cavallons amb la llegona, prémer la terra, faena d’equilibri. N

Fa molts anys duien les plantes de Tudela, Navarra però la forma més comuna d’ aconseguir plantes era dels mateixos carxofars. Acabada la collita, en ple estiu, es tallaven les branques a un pam de terra. Ja acostant-se setembre amb un pic es cava gassó i amb la destral es desgallonaven els gassons amb bastonet. Colgat gassó a terra el bastonet brollava de brots al bany d’aigua. Quan les plantes començaven a produir carxofes, les primeres eren del tamany de dos punys, desprès arribaven mes menudes, es tallaven amb navalla i es dipositaven en la panera que duiem a l’esquena. Si havia plogut es col·locàvem sacs oberts de plàstic a les cames i esquena per lliurar-nos no completament de l’aigua. Si la collita era abundant es col·locava la panera sobre la carretilla. Estes collites es defensaven al mercat d’Abastos pel mateix llaurador ubicat a la fila de contar, dit d’un paper amb quilos i preus. Anava el germà Pep, de matinada. També es portaven als diferents comerciants locals, a

Un vici molt lleig eixe de fumar,addictiu com lapes de mar Els hòmens són uns animals ben bèsties danyant-nos i perjudicant-nos d’aquesta mena tant dolça. Recollíem les petites plantetes del planterista autoritzat del poble, Pep el Noi, per plantar-les als nostres camps. Als llauradors autoritzats per conrear-lo els donava les plantes comptades: ni més ni menys. Era un monopoli de l’estat qui volia controlar de totes, tota la producció i que no es venera a l’estraperlo, acció castigada amb calfredants sancions econòmiques. De l’extraperlo s’escampaven els caliquenys o rabassetes, nom d’arrel i de cep. Els paisans les fumen amb fruïció delitosa, amb llavis i dits grocs, sofrimats De plantació a recol·lecció abastava els mesos de primavera i estiu. Quan les plantes tenien l’alçada de dos pans venia la faena que es deia treballar-lo. Amb llegona i darrerament amb mula mecànica es construïa un voluminós cavalló piramidal perquè les mates no les tombara una airada o per poder regar amb gene

L’horta de València era fecunda, feraç, ubèrrima, creadora voraç de singular abundància i varietat: cebes, alls, llimoners, creïlles, raves, naps, moniatos, albergines, penques, enciams, endívies, cols flors i llombardes, rogets, bajoques, tomates, pimentons o pebrots, melons tendrals, melons d’Alger, cotó, carxofa, faves, tabac, xufes, cacaus, cogombres. Ocasionalment, fruita, per a les famílies : pomes, albercocs, peres, ciruelos grocs, rojos, morats, codonys, en les sèquies, parades i prova d’estómac per a casa. Una munió de figueres de molt fresca ombra acollidora a l’estiu, tota cuca viu. Però el taronger i l’especulació o el comerç injust anaren arrumbant i extingint aquest verger exuberant com pocs al món i les sèquies romanes i àrabs; un laberint fertilitzador de selva primigènia. Assassinaren carros i haques, ases, matxos i tota una vida primària, secular i nobilíssima. L’aparició dels insecticides amb la multiplicació de plagues o misèria, guanos industrials, empobriment d