Més cine, per favor.
Catalogat com a setè art es podia considerar novena meravella del món. Nasqué com una atracció de fira en un barracot i calculaven que l’invent no passaria d’ací: l’home quan vol endevinar l’avindre, erra.
Les primeres filmacions eren a fàbriques treballant o al carrer en esdeveniments socials com per provar què eixia. El cine mut i alhora en blanc i negre era amenitzat per un pianista i per fer-lo més entenedor, apareixien textos o lletrerets entre imatges.
En els inicis del cinema, el feix lluminós de la càmera el produïa el carbur, emprat per a il·luminar-se amb els carburers en les nits de les casetes del secà amb la seua flama tan blanca. Més tard la llum venia d’unes vares que cridàvem carbons, connectats a l’electricitat i en acostar-ne dos, feien flamerada o arc de voltaic, dins d’un caixó metàl·lic. Els carbons els recorde dels anys 60 perquè ens els mostrava Rafelet el del Cine, Catalunya, mecànic de la Jutera. Ací volia arribar, al cine Parroquial, dit també la Cambreta.
Projectaven dissabte nit i diumenge vesprada, dues pel·lícules. El bus portava els rolls de les pel·lícules en dues saques. El senyor rector rebia una fitxa amb la ressenya del film i sobretot la qualificació moral. En temps del rector Lerga, ell pujava a l’escenari, dalt d’una cadira de boga en l’intermedi i tot quan era de menut, tronava de l’excel·lència de les pel·lícules i dels molts diners que li costaven perquè no fallàrem ningú a les sessions.
La Cassola o Galliner (escaleta de taulons de fusta sobre estructura metàl·lica) era un primer pis al final o general sobre la platea de butaques de la fusta aglomerat per a hostaleres dures. Aquest Galliner s’omplia de xiquets a una banda i xiquetes a l’altra que aplaudien, picaven de peus sobre la clamorosa fusta i cridaven en els moments més emocionants del film, com també gent de les butaques. Els besos els solien tapar i la pantalla es quedava a fosques.
En l’interval o descans de les dues pel·lícules els fotògrafs del poble, Valero, venien amb la cistella ambulant, pipes, quicos, cacaus i tramussos, gasoses i xocolatines, sarsa.
Durant l’època franquista la sessió s’iniciava amb el NO-DO, noticiari d’autobombo.
Els pobles grans tenien molts cinemes. Al Port de Sagunt funcionaven: l’Olympia, el Victòria, Avinguda, Begonya, San Pedro, l’Oma (propietari basc Omarrementeria) dos cines d’estiu, i dos parroquials. Els rics assistien a l’òpera i els pobres al cine. Els vinalesins sovintejaven l’Iris de Montcada (sala enorme) o el de Foios, i sobretot a València, el dissabte vesprada. Els cines d’estrena eren sales de sostre altíssim, espaioses, monumentals, d’ornamentació clàssica amb columnes, frontispicis triangulars i florals. Els noms eren pretensiosos o evocadors: Lys, Artis, Capitol, Centro, Pompia, Musical, Casablanca, Marví, Novedades, Tívoli, Ideal Rosales, Concord, Coliseum, Palafox, Lux, terrassa Lucense, Savoy.
Anaren apareixent els cines d’art i assaig o d’autor com Suïsso, Xerea amb pel·lícules en versió original amb subtítols. En els cinefòrums alliçonaven sobre autor, moviment artístic, obra en concret i finalitzat el passe, els espectadors prenien la paraula. El cine porno i les sales X no adquiriren massa fortuna. Anaven a Perpinyà a veure destape.
El Cinerama tenia una pantalla enorme, corbada sobre el públic i es projectava la imatge amb tres càmeres consecutives. Es tractava de fer la sensació què et trobes dins del film. En un altre sistema de tres dimensions que no funcionà molt, et col·locaves unes ulleres de plàstic i cel·lofana de color i les imatges es precipitaven sobre tu, impactant en sobresalt i sorpresa.
Hi ha cines d’estiu, terrassa Lumière, en què pots sopar a taula amb amanides, caragols i cubates. Aquest cine destaca per la generosa cuina que té més empleats que a la resta del cine. D’adolescents acudíem al cine a València els diumenges de vesprada. De joves el programa el fruíem diumenge a la nit, les novetats.
Fa anys els curts muts de Charlot, el Gros i el Flac, Buster Keaton, Harold Lloyd acompanyaven la peli i també Tom i Gerry... Els tràilers obrint l’apetit. La publicitat colma el descans.
Una nit al cine de València, en l’escalinata de la general, entrà un xicot roig que quan s’assentà a la butaca, tombà tota la filera, fent mitja volta campana les butaques i ell. S’alçà més roig que titot i tecnicolor. D’estudiant, en un llibre de religió, de moral, mireu si estava actualitzat que quan tot el món deia la paraula cine, el llibre de text ficava cinematògraf sonor.
L’Ajuntament brindava cine els dijous a les nou de la nit, però la baixa concurrència ho eliminà. Contràriament, el cine a la fresca de la Fàbrica, al juliol, és un èxit.
Però un bon dia la televisió i el vídeo anaren arraconant l’antic, esplendor cinematogràfic que llanguia. Hui les sales han minvat en nombre. La grandària de la sala i de la pantalla s’han reduït espectacularment. Curiosament, la tele s’alimenta en gran manera de cel·luloide.
Hui hi ha qui veu cine a l’ordinador, mínima expressió. Es baixen pelis. El top manta ven la pirateria d’estrena a tres euros, abans que es publiquen els dvd. No hi ha cosa més ximple que gravar-se una pel·lícula a l’ordinador: voracitat de vendre-ho tot, gravadores i el que faça falta.
Les primeres filmacions eren a fàbriques treballant o al carrer en esdeveniments socials com per provar què eixia. El cine mut i alhora en blanc i negre era amenitzat per un pianista i per fer-lo més entenedor, apareixien textos o lletrerets entre imatges.
En els inicis del cinema, el feix lluminós de la càmera el produïa el carbur, emprat per a il·luminar-se amb els carburers en les nits de les casetes del secà amb la seua flama tan blanca. Més tard la llum venia d’unes vares que cridàvem carbons, connectats a l’electricitat i en acostar-ne dos, feien flamerada o arc de voltaic, dins d’un caixó metàl·lic. Els carbons els recorde dels anys 60 perquè ens els mostrava Rafelet el del Cine, Catalunya, mecànic de la Jutera. Ací volia arribar, al cine Parroquial, dit també la Cambreta.
Projectaven dissabte nit i diumenge vesprada, dues pel·lícules. El bus portava els rolls de les pel·lícules en dues saques. El senyor rector rebia una fitxa amb la ressenya del film i sobretot la qualificació moral. En temps del rector Lerga, ell pujava a l’escenari, dalt d’una cadira de boga en l’intermedi i tot quan era de menut, tronava de l’excel·lència de les pel·lícules i dels molts diners que li costaven perquè no fallàrem ningú a les sessions.
La Cassola o Galliner (escaleta de taulons de fusta sobre estructura metàl·lica) era un primer pis al final o general sobre la platea de butaques de la fusta aglomerat per a hostaleres dures. Aquest Galliner s’omplia de xiquets a una banda i xiquetes a l’altra que aplaudien, picaven de peus sobre la clamorosa fusta i cridaven en els moments més emocionants del film, com també gent de les butaques. Els besos els solien tapar i la pantalla es quedava a fosques.
En l’interval o descans de les dues pel·lícules els fotògrafs del poble, Valero, venien amb la cistella ambulant, pipes, quicos, cacaus i tramussos, gasoses i xocolatines, sarsa.
Durant l’època franquista la sessió s’iniciava amb el NO-DO, noticiari d’autobombo.
Els pobles grans tenien molts cinemes. Al Port de Sagunt funcionaven: l’Olympia, el Victòria, Avinguda, Begonya, San Pedro, l’Oma (propietari basc Omarrementeria) dos cines d’estiu, i dos parroquials. Els rics assistien a l’òpera i els pobres al cine. Els vinalesins sovintejaven l’Iris de Montcada (sala enorme) o el de Foios, i sobretot a València, el dissabte vesprada. Els cines d’estrena eren sales de sostre altíssim, espaioses, monumentals, d’ornamentació clàssica amb columnes, frontispicis triangulars i florals. Els noms eren pretensiosos o evocadors: Lys, Artis, Capitol, Centro, Pompia, Musical, Casablanca, Marví, Novedades, Tívoli, Ideal Rosales, Concord, Coliseum, Palafox, Lux, terrassa Lucense, Savoy.
Anaren apareixent els cines d’art i assaig o d’autor com Suïsso, Xerea amb pel·lícules en versió original amb subtítols. En els cinefòrums alliçonaven sobre autor, moviment artístic, obra en concret i finalitzat el passe, els espectadors prenien la paraula. El cine porno i les sales X no adquiriren massa fortuna. Anaven a Perpinyà a veure destape.
El Cinerama tenia una pantalla enorme, corbada sobre el públic i es projectava la imatge amb tres càmeres consecutives. Es tractava de fer la sensació què et trobes dins del film. En un altre sistema de tres dimensions que no funcionà molt, et col·locaves unes ulleres de plàstic i cel·lofana de color i les imatges es precipitaven sobre tu, impactant en sobresalt i sorpresa.
Hi ha cines d’estiu, terrassa Lumière, en què pots sopar a taula amb amanides, caragols i cubates. Aquest cine destaca per la generosa cuina que té més empleats que a la resta del cine. D’adolescents acudíem al cine a València els diumenges de vesprada. De joves el programa el fruíem diumenge a la nit, les novetats.
Fa anys els curts muts de Charlot, el Gros i el Flac, Buster Keaton, Harold Lloyd acompanyaven la peli i també Tom i Gerry... Els tràilers obrint l’apetit. La publicitat colma el descans.
Una nit al cine de València, en l’escalinata de la general, entrà un xicot roig que quan s’assentà a la butaca, tombà tota la filera, fent mitja volta campana les butaques i ell. S’alçà més roig que titot i tecnicolor. D’estudiant, en un llibre de religió, de moral, mireu si estava actualitzat que quan tot el món deia la paraula cine, el llibre de text ficava cinematògraf sonor.
L’Ajuntament brindava cine els dijous a les nou de la nit, però la baixa concurrència ho eliminà. Contràriament, el cine a la fresca de la Fàbrica, al juliol, és un èxit.
Però un bon dia la televisió i el vídeo anaren arraconant l’antic, esplendor cinematogràfic que llanguia. Hui les sales han minvat en nombre. La grandària de la sala i de la pantalla s’han reduït espectacularment. Curiosament, la tele s’alimenta en gran manera de cel·luloide.
Hui hi ha qui veu cine a l’ordinador, mínima expressió. Es baixen pelis. El top manta ven la pirateria d’estrena a tres euros, abans que es publiquen els dvd. No hi ha cosa més ximple que gravar-se una pel·lícula a l’ordinador: voracitat de vendre-ho tot, gravadores i el que faça falta.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada