Lectura

Quan el llenguatge

pren autonomia

i valor per ell mateix

enlluerna primorosament.

Les paraules sonen com

un eco repetit, cisterna

i aljub, ressonadors,

palau de cultura

humanista,

bocatge vivent,

diàleg encisant

animat retruny.

Tots els dies són diumenge

de llum renovada.

Realitat com la realitat,

de fecunda fantasia

capriciosa.

Tant de vent

pren la vela;

Solca el navili,

transoceànic salpador

d’on rebrota la vida,

entrellaçada de borrons

nounats multiplicats.

Boscos renascuts

fent poblats

i vinguen poblats

multiplicant-se,

veritables realitats

amb tanta fantasia

pergenyades.

Mons possibles

i impossibles,

perquè la pel·lícula

és llarga,

tan llarga

que ni se sap.

Tant de llenguatge

esclata la fantasia

voladora.

Llegir mostra

un ritme

galopant,

embargant la voluntat,

es converteix en música

trepidant,

creix la tensió animosa.

No puc detindrem per

l’interès tal.

Tan emocionant,

identificat

aclaparat i compres

contrau la meua persona

fins als fonaments,

bategue alhora,

hipnotitzat.

Tota la lingüística gestual

s’estremeix unísona i

marca el pas.

Èpica i lírica

fa sonar l’orquestra

harmònica,

conjunta,

unísona.

Cante de ben content,

xiule esvalotat

més ganes

que tenia ja,

tan identificades

les meues dues unitats

dues mitges taronges,

acoblades.

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent