Divagant XII

 

Em proposen portar una vida tranquil·leta, tu majete, tranquil en el teu silló, musiqueta,dormir ¡oh! La història es repeteix. Anem al que es veu, com sempre.

Que fàcil és arranjar el món després d'haver esmorzat amb un bon condiment i regat per un bon vi de 20 anys. I per acabar d'arreglar el món amb conyac, Xibes 12 anys, rebentats o rasques (mallorquí) caliquenys. Però el món té solució però no la volen aquests culs d'infinita cabuda, no la volen. Quins culs més grossos amb tanta plata i que els rebentara el cul amb tant de condiment perquè no moriren tants xiquets de malalties, fam, aigües térboles, insalubres.

Quina tristor, cal repetir.

Ara resulta que no hi ha infern per viure ben tranquils. Jo no desitge l'infern per a ningú. Hi ha gent molt dolenta;no sóc jutge.

Diluciden que el cel i l'infern estan en aquesta vida, agredolça que veiem. I quan morim, santes pasqües. Punt final, no, ¿pot ser tanta bellesa creada per a res? No ho barregem tot: una flor que mor és trist, com un xiquet que mor per la guerra, per l'aigua, de fam, d'infermetats.

Cantarem la vida!

També diuen que hem de viure la vida pacíficament, els que anem prou entrats en anys hem d'anar parant motors. Tornarem a cantar la vida perquè tanta bellesa s'ho mereix, malgrat tot. no aprove la poesia que no pren partit fins comprometer's.

Tu t'has buscat la soledat, fuges de la gent guapa. Com tu no n'hi ha dos, em comentaven. Jo no em comprenc amb aquest comportament tan contradictori.

Visca la vida i continuarem en el run, run per si les mosques.