Divagant XVII

 

He fet amistat amb una parella encisadora de vint anys. Ella no para en què vol tindre fills, jove i que ja va en camí la criatura. Es diuen Ivan i Carol. Porten avant un quiosc on venen mil llepolies a cèntims. Venen també menjars com  fesols, pizzes, llet, aigua i pa i pots, llaunetes, papes i similars, poca premsa, ous i més. Negoci ruïnós. Crec que han abandonat l'empresa.

Les pizzes les servixen acabades de fer, calentes i sucoses, el pa tou i calent, però ai! a les hores es fa dur com un cudol o rípio. Es ven pa pertot arreu: gasolinera, bars. La xapata no es fa tan dura. 

Els he regalat un llibre on pengen radiografies; escrius el pes de la criatura en nàixer com el color dels ulls: documents de la vida dels primers anys del xiquet o de la xiqueta i ella li ho explica a tothom: és entusiasta i candorosa.

Jo li dic que un fill sempre costa tindre'l, una dent a la mare, quan no, quelcom pitjor. Ella les esta passant de tots colors: cansada, adolorida. Ell diu que és feble, però, no.

Carol és de constitució fina, prima i curiosa. Quan parle amb Iván, em pregunta què he menjat, què soparé,què faig durant el dia.

----------------------

Ni en tota Alfara ni en tota Moncada, hi ha una xica que m'agrade. Són renyidores amb els marits i acostumades a eixir de nit.

Ja ve Sento de casa de la núvia, ja ve Sento malhumorat, ja ve Sento comptant els passos, carabassa li hauran donat.

En un poble tot se sap: quan les camapanes voltegen al vol i quan les fades són fatals, nàixer, morir, créixer, ser jove (qui tinguera quinze anys).

La vida és un tren que passa a tota velocitat; viure amb salut el present. La mort, una traca que no para de  rodar-nos. He perdut els millors amics que tenia:dormen al cementiri, també, parents. El meu germà, dos anys més jove que jo. La meua estimadísima cunyada amb qui parlava quasi tots els dies pel telèfon.

Pols seré mes pols enamorada, cendra però tindrà sentit. Amor costant més enllà de la mort. Repe.