Viaje a la Argentina (Part 2)

 

Vaig agafar autobús camí de casa de l'amic que m'havia convidat. El viatge durà des de les set de la vesprada fins a les deu del matí i veig les llums que il·luminen els poblats pels quals anem passant, poblats fets de casetes de secà i peretes de llum. Planta baixa.

Per preguntar dos vegades m'equivoque de parada i una vegada creuat un pont vaig veure una caserna de la policia. Els vaig dir on anava, Xipoleti, i em van acompanyar tot el trajecte, Baixe al final del carrer i la casa estava al principi: carrer llarguíssim amb molta calor i carregat amb dues bosses-maleta pesades:era migdia.

Per fi arribe i el meu amic i una amiga seua no son a casa, M'entretinc parlant amb un comerciant d'un quiosc fins que venen. Al matí següent visite a un amic de Pep Buhïgues i passe una nit amb ell, però m'equivoque de parada i vaig un bon tros caminant.

Vaig extendre, a la nit, una tovallola sobre un radiador i la vaig trobar xamuscada l'endemà.

Torne a anar a Xipoleti custodiat per un policia, on passaré diverses setmanes.

Fa ja uns anys de la guerra de les Malvines, havien promés pagar als soldats, cadetes:mentida.

Veig papereres rebentades i pintades a Buenos Aires;en els autobusos i trens agafats pugen venedors, homes i xiquets que oferixen nimietats. Els xòfers conduïxen a tota velocitat. Per tots llocs veig males cares perquè hi ha una inflació del dos-cents per cent. Diuen que en un país es condueix conforme estan:dóna feredad com condueixen. Al final del viatge un col·lectivo (bus) i un camió fan una carrera a ciutat, Buenos Aires, i xoquen contra una gasolinera, fent una calamitat que no passa a més en exploció.

Les dictadures de Galtieri i Videla i un altre que no recorde, provoquen que ningú es fie de ningú.

Vaig veure molta tristesa.

Estos van muntar la guerra de les Malvines per a donar-se prestigi entre els ciutadans. L'armada anglesa va afonar un vaixell amb tres mil cadets que es trobava fora de l'àrea de guerra i van morir ofegats. L'aviació argentina triomfava però van acabar perdent la guerra. Un mes va tardar l'armada anglesa a arribar al front de la guerra però va acabar fent pols a l'exèrcit argentí.

 

Em va convidar a sopar un pintor enemic de Toni Ortega, amfitrió meu, i abans de sopar es van posar a ballar tots excepte jo que em vaig quedar assegut, sol. Em vaig alçar i vaig eixir al carrer fosc, vaig tindre la sort que passava el col·lectiu (bus) i vaig arribar perdut a Xipoleti, els abandoní. Afortunadament un treballador del fem em va guiar fins a casa. La gent desconeixia la ubicació dels carrers encara que estigueren prop. 

No em deixaven anar sol a cap lloc, tenien por de què em succeïra qualsevol desgràcia.

Estant a casa ens va arribar la fatal notícia...