Nit al ras
El cosí major és tan valent. Sempre passa alguna nit davall els pins davant la caseta. La nit és suggerent i enigmàtica.
Sobre una màrfega de pellofes de la dacsa reclina els ossos elàstics. Sobre el seu cap mouen la transhumància la munió d’estreles. Si les mires detingudament són de tots els colors, parpellegen i es troben a l’abast de la mà perquè a l’estiu com davallen. Altrament a l’hivern se situen altíssimes, submergides en fred tallant les galtes.
La temperatura esta nit, com totes, és amable. La humitat corprèn sensual i fonda i ens allibera més que volar, planejant ingràvids.
Els grills desperts i melòmans fiblonen el plectre monòton, acompassat i retrunyidor ací, allà, cap aquí, cap enllà, orquestra muntanyenca multitudinària.
Però unes garrofes que cauen de l’arbre provoquen gran soroll sobre el fullam sec. Es sobresalta i es congela el cor. No és res. Miola i xiula el mussol.
Durant la nit el cossí s’alça a fer passejos emborratxat en el gran misteri fet a escala humana. Es regenera el tràfec diürn. La celístia es un xampany exquisit.
Es diria que tot es pau.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada