El barranc

El barranc de Carraixet era un Canyó del Colorat, amplíssim, fondo, espectacular, monumental natura. Era l’illa verge selvàtica de Robinson Crusoe. Onejaven canyars verds o grocs, les ribes vessaven penya-segats ó pendents embalades. Com plovia molt, en el llit brollaven manantials cristal·lins que abrigaven la vida virolada: granotes, cabots o cullerots, biribisos, tenques espinoses, anguiles, peixets rojos o gris verdosos. Estes deus s’acumulaven i formaven bassals o llacs estimables. Els joncars campejaven conformant cerclats frescos i bellugadissos amb els puros no fumables.

Els torrents de les tempestes o trombes esculpien fantasiosament la terra, argila roja, granulosa, apta per pastar els atovons caravista dels rajolars.

Hi havia pescadors forasters de granotes amb un filet amb cepó qui les treien una rere l’altra. Este era el final del barranc quan els xiquets ja no el sovintejaven per a jugar.

Durant les vacances, acudíem al matí i a la vesprada. Era tota una ceguera o un potent imant. Durant el curs, quan allargava tant el dia acudíem a aquesta contrada. Eren dos bàndols de xiquets a partir dels huit anys quan els pares ens ho permetien.

Als dos bàndols els deien del barri i del poble. Per separat i amb rivalitats, construïem infatigablement cabanyes curtes, la clàssica dels indis, cabanyes llargues, cabanyes de desplaçament corbat, amb portes i finestres i bandera.

Per a la construcció ens valíem dels canyots o soques del tabac, altes com un xic d’estirada estatura plenes de sucs que havien quedat en arrencar les fulles fumables. La soca d’estos canyots era apegalosa com lapez, embrutava sobremanera de negra sutja de fumeral o rebregar carbó; Menjàvem creïlles torrades, ganes de berenar, no, perquè ens les portarem del bar, sinó perquè les recollíem de les mates que tiraven al barranc, carros encolmats. Les creïlles que quedaven en les creïlleres eren ben poca cosa, sobretot, verdes i mig verdes però les engolíem com hippies franciscans. Els xiquets d’aquella època no estaven precisament farts.

Altre joc habitual era pescar dels llacs que es formaven de les tempestes. Quan corria aigua pel barranc, pujava el nivell freàtic d’aigua subterrània i hi havia molts naixements d’aigua.

De vegades es corria a Bonrepòs per adquirir amets i fill de seda de pescar per utilitzar en l’enginyeria. El meu germà pescà una tenca que pesava dos quilos, pesada en ca Navarro, però duta a casa no era comestible per la gran quantitat d’espines interiors però tots l’havíem envejat; visitàvem arbres fruïters més que per ganes de berenar o té de mitja vesprada, d’alterar l’afany vigilador del guarda i córrer per dins dels camps, alguns d’ells vertaders boscos d’arbres camufladors, pomelos, pomerar llimeres i taronjars a doll.

Ara tornem a les cabanes. A poqueta nit, calia retornar al poble i deixar de fer els perduts o els rodamóns.

A esta horabaixa, començava la guerra de les galàxies. La crema de les darreres energies. L’aire s’omplia de canyots partits en dos o tres parts.

Ens els llançàvem uns als altres. El foc guerrer dels dos bàndols era estremidor.

Volaven com avions les soques fent voltes de campana i més que per calfar-se,  arrear-se era per crear un ambient de cataclisme estremidor.

La munició s’extreia de les mateixes cabanyes i la vida d’elles quedava sentenciada al no res. Tota la cabanya soca a soca volava com una rata penada, dibuixant cabrioles o volantins. Es manifestava la rivalitat bàndol barri, bàndol poble però amics de joc.

Al fum de les creïlles torrades s’abatia la nit clement, serena i acollidora. ¡A tornar al poble! Que ja n’hi ha prou. No, no ens gitàvem en la piltra, encara.

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent