El tabac

Un vici molt lleig eixe de fumar,addictiu com lapes de mar
Els hòmens són uns animals ben bèsties danyant-nos i perjudicant-nos d’aquesta mena tant dolça.
Recollíem les petites plantetes del planterista autoritzat del poble, Pep el Noi, per plantar-les als nostres camps. Als llauradors autoritzats per conrear-lo els donava les plantes comptades: ni més ni menys.
Era un monopoli de l’estat qui volia controlar de totes, tota la producció i que no es venera a l’estraperlo, acció castigada amb calfredants sancions econòmiques. De l’extraperlo s’escampaven els caliquenys o rabassetes, nom d’arrel i de cep. Els paisans les fumen amb fruïció delitosa, amb llavis i dits grocs, sofrimats
De plantació a recol·lecció abastava els mesos de primavera i estiu.
Quan les plantes tenien l’alçada de dos pans venia la faena que es deia treballar-lo. Amb llegona i darrerament amb mula mecànica es construïa un voluminós cavalló piramidal perquè les mates no les tombara una airada o per poder regar amb generosa aigua perquè la collita demanava molta aigua setmanalment. Regons amb saba de molt oli. Els interessava el de pocs regons.
Calia desullar la mata quan media uns dos metres i en avant diverses vegades.
Els ulls brollaven del tronc en l’arranc de les fulles principals que eren les usades per elaborar el tabac fumable ó imfumable.
Darrerament cremaven els ulls amb un oli corrosiu fent-lo regalimar,mata avall.
La tabaquera era planta plena de polsegueres, de bestioletes xupladores, aranyes, mosquits voladors, papallonetes, formigues T’empastifaves de negre suc els braços, pit, cap amb pols picant.
L’olor era provocador d’ois i angúnies. Més no et podies embrutar. Engomat.
Recollien les fulles baixeres, trencant per aprofitar-les en fum. Amb fil d’aram es formaven rastres subjectes a canya per secar, iute per embolicar.
Es tallava la flor blanca groga perquè la planta desenrotllara, fulles amples, carnoses.
Raure era una faena amb lligona per somoure la capa superficial de la terra amb la finalitat de mantindre la humitat i matar la floració d’herbes impertinents i voraces.
La fulla s’embolcallava amb sacs de iute en el transport. El final era la composició de manolls o manilles de fulles, dispostes a ser embalades en cubs formats de tabac, dites bales o fardells.
La inspecció passava pels camps comptant les mates per calcular els quilos de collita.
Es segava amb temuts corbellots. Es tombava al camp perquè el calor el mustiés però que el sol no el cremara o planxara, tacat negre, desintegració.
Amb cinc mates es formava un fardo i es remuntava als carros de transport tirats per robustes haques. El carro era el rei del carrejar. Anys més recents es presentaren els tractors mecànics de rodes trasseres gegantines i amb agarre a la terra per conrear-la.
El producte tabaquil feia cap a les pallisses i andanes poats amb corda i corriola, poant el llaurador amerat de suor, afegida a la brutícia guanyada.
No massa vent fresc anava secant les mates que penjaven de cordells color taronja dels claus de les bigues del sostre. El vent calent de ponent era temut i es tancaven al punt les finestres perquè la fulla es desintegrava volàtil. Si calia s’arruixava el sòl perquè produïra humitat.
El tabac ros s’assecava amb calor humida.
Assecades les fulles, s’arrencaven del canyot i es formaven les manilles i s’anaven formant les bales amb el tabac lleument arruixat, també perquè pesara un poc més.
Hi havia bales de tres categories que el pagaven a diferent preu però un preu tenia assegurat la Tabacalera.
Els fardos es lliuraven al poble d’Albal, seu de Tabacalera. I com els llauradors no suraven en el dòlar, s’amagaven part de la collita per vendre-la més cara al contraban, acció esfereïdorament multada si l’encontrava la inspecció quan regirava per les cases, andanes, corrals, estables. En la població es propagava de seguida l’alarma.

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent