La nit

Quan feia bo i a vacances s’aprofitava la nit. Els nostres avis o pares ens feien farolets il·luminats d’un meló tendral, penjant d’uns cordells i amb el ciri encès dins, traspuava la llum pels dibuixos ratllats en la pell.

Caminavem amb tanta cura com si fora el fanal de cristall.

L’oncle Vicentico Ample que vivia front de ma casa ens contava històries i relats esfereïdors i corglaçants, de suspense, intriga i por als xiquets del carrer.

En esta casa vivien iaio, fill i nét: tres barons. El fill heretà la narrativa de son pare i ens contava algunes aventures sobre França, París i la verema de raïm dansant on era home de confiança de la mestressa.

Jugàvem a taulellet de Manises, fusta, ferro, llanda lluenta, cul cap amunt o davall de la llum. ¿ Què vols?. I corríem a tota virolla cap allò ordenat.

De tant en tant col·locàvem un pot de llanda amb aigua, nugat de fil de palomar quasi invisible perquè quan passara un vianant incaut s’ho tirara damunt.

En certa ocasió era l’alcalde Vicentico i l’avisàrem perquè no es mullara i no ens mormolà. El passatemps del pot el practicàvem també a plena llum del dia. El mullat es ficava amenaçador bracejant a crits.

Paràvem un muntó de pessetes de pega que en agafar-les, esclatava la bombeta que portava en la part inferior.

Si l’astorat s’ho agarrava a pit, no ens volia tornar la joguina malèvola. Les dones, quan plegaven el muntonet, se’l dipositaven sigil·losament i rauda i observant que ningú les veiés, dins el cabàs de la compra on explotava.

Era incansablement explorat el carrer, la vella font roja de la plaça l’església.

Botàvem el cerclat de ferro forjat de les escoles primàries. Un dia saltí la tanca i ens pillà l’alcalde Vicentico de Virtudes la Fidela, però denuncià al meu germà perquè tenia més cartell de roder, mes a casa es descobrí el pastís. En saltar en furguí el genoll amb una de les llances en què acabava el forjat.

Al pati de l’escola primària jugàvem a bous. M’encisava ser un dels pastors del ramat. Els pares ens aconseguien banyes d’un ramader o carnisser i les muntàvem a un tronquet. David Bayarri tenia uns corns envejats per tota la xicalla degut al tamany. Després va ser diputat d’UV i amic del leader que fou destronat, Westringer.

El pati de les escoles era ocupat per un amplíssim jardí frondós i ombrívol a l’estiu. Collíem roses o margarides a manolls per ornamentar les classes o el maig a la Immaculada del quadre. Cremaven les fulles dins un pou o al jardí per adobar la plantació de cebes. Abatíem teuladins dormidors amb el rifle d’aire comprimit, de perdigons i una llanterna, en les caloroses nits, d’algunes figueres.

La panxa de l’ocell s’albirava blanca i cotonosa. Al final, roja.

A finals dels 50 aparegué la TV al poble, tant sols, dos o tres. Als xiquets ens permetien entrar a estes cases per vore-la. S’ajocavem al terra. Una casa era de l’oncle Francisco el del forn de Varela i esposa Matilde; L’altra era de Vicentico i Casilda que ens la engegaven gentilment per a nosaltres.

Amb uns pots i un cordell com a cable ens construíem un telèfon, ultima generació.

Com érem molt d’església i escolanets a casa, al corral, erigíem altarets i recollíem i col·locàvem flors multicolors de les ombrívoles sèquies flairants.

Jugàvem a gometes de botella, bitllets de tren, trompa, bali bala, plantat, al burro, medio manega, capotero i di lo que és!, agatxats i brincant uns sobre altres, contra una paret. Al sambori, triscant de quadre en quadre dibuixats amb clarió, tisa o guix. Aquets elements, bitllets, gometes, eren moneda de canvi si es guanyava o es perdia, els trofeus.

Els bitllets els recollíem a les estacions dels trens: groc, un punt i verd, cinc viatges, cinc punts, roig, deu viatges, deu punts, impresos en cartó més dur.

Fèiem arcs de vímet de les sèquies dels marges de terra i herbei, com eren totes, i no d’atovó.

Una canya o vara es convertia en una espasa campiadora. No es coneixien les joguines de plàstic, plexiglàs petrolier. Combatíem entestadament amb la treseta en ratlla. En tots els jocs es pagava penyora amb la qual ningú volia carregar ominosament encara que les imposicions eren matèria infantívola, de cap manera, cruels o ignominioses.

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent