L'Horta

L’horta de València era fecunda, feraç, ubèrrima, creadora voraç de singular abundància i varietat: cebes, alls, llimoners, creïlles, raves, naps, moniatos, albergines, penques, enciams, endívies, cols flors i llombardes, rogets, bajoques, tomates, pimentons o pebrots, melons tendrals, melons d’Alger, cotó, carxofa, faves, tabac, xufes, cacaus, cogombres.
Ocasionalment, fruita, per a les famílies : pomes, albercocs, peres, ciruelos grocs, rojos, morats, codonys, en les sèquies, parades i prova d’estómac per a casa.
Una munió de figueres de molt fresca ombra acollidora a l’estiu, tota cuca viu.
Però el taronger i l’especulació o el comerç injust anaren arrumbant i extingint aquest verger exuberant com pocs al món i les sèquies romanes i àrabs; un laberint fertilitzador de selva primigènia. Assassinaren carros i haques, ases, matxos i tota una vida primària, secular i nobilíssima.
L’aparició dels insecticides amb la multiplicació de plagues o misèria, guanos industrials, empobriment del llaurador i fugida a fàbriques culminaren el definitiu soterrar i aniquilació dels aliments i queviures frescos com una pluja primaveral i saborosos. Una grandiosa pedregada ha abatut aquestes terres riques i de varietat barroca.

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent