Baralla de passatges

Les xafarderies que vaig a contar-vos, totes son històriques, és a dir, que han succeït a la Vila. Hi ha gent que fa història recordant guerres i paus, llevant-li la pols a reis i cabrons pareguts. A mi aquestes menes tradicionals, més que altra cosa, sempre, m’han donat ois. Això de l’honor, l’heroisme i les grans gestes han sigut fer-li tragar a la gent, gat per lladre, quan no merda per mel. I açò de la història tot venia perquè alguns dels paisatges que referiré, tenen més temps que altres.

També vos diria que el saber-se riure d’u mateix sempre ha sigut molt lloat, el que nosaltres diguem riure’s de la pròpia ombra. Cal tindre sentit de l’humor, de les coses i de les persones, i sobretot de nosaltres mateix.

Comencem el retaule de faules recordant un cas que li va ocurrir al Senyor Rector per Gafaüt (açò de començar pel mossèn ja tranquil·litza molt i a més deu ser així, com s’ha fet tota la vida). Mossèn Francesc anava per Gafaüt: ja sabeu que trafica amb plantes i manisetes o taulellets amb les dones i visita als malalts (una dona li tenia que donar uns pitxers ja fa temps, no sé com haurà quedat la cosa), bé. Ell passant per una casa, va sentir uns xillits. Entra a la casa diguent “Ave Maria Puríssima” i “Qui està ací?” Com no contestava ningú i els crits venien del corral, ell continuà i ixqué fora. Als que estaven allí, al vore-se’l, els pujà un poc el “pavó” i li digueren: “Mire, senyor rector, tot fa falta. Sinó no es fan grossos... I és que estaven capant porcs.

Ara contaré dos romanços que isc jo pel mig. Per a què després encara parlen i diguen! Fa almenys quinze anys estàvem en ca Luís Pardo el de la tenda, uns quants: Enrique Montalt (el que hui és rector d’Utiel, els rector se’n duran la palma, i és que no ho hem d’oblidar que es trobem a Vinalesa. Quan érem xiquets li dèiem tali-tali), Alfred Campos i jo. Al meu costat damunt d’una cadira n’hi havia una bossa d’aquelles de fer tricot o punt de ganxo, que tenien dibuixos bordats amb fil de variats colors i les vetes de tancar-los eren cintes roges o verdes. Jo que me veig el cap d’Enric per darrere agafe la bossa, i pegue una bossà fluixeta i quan l’aparte em trobe una agulla de fer punt de ganxo, d’eixes que tenen la punta amb forma de ganxo, antortillà, clavada en el cap com si fora una banderila en el llom d’un bou. Per a tranquil·litzar els que no poden vore sang, diré que no li vaig fer mal, de veritat. Jo per traure-li-la estirava i ell, “ai ai!” No volia eixir perquè la punta era de ganxo. Diantre!

En la papereria de Paco Resurrección se donaran massatges a totes les dones.

L’última volta que feren bou al poble jo me n’anava a dormir després del bou embolat. Quan passava per ca mon tio Quico (davant del bar Mollà), veig que pegat a la porta metàl·lica on amaguen el 850 blau, n’hi havia un “xarco”. Com jo sé que dins està el cotxe, pense que s’estaria perdent gasolina, i me mulle el dit olorant-me’l. A la porta del Bar n’hi havia dos navaixeros amb la seua moto sorollera i fardona. Me veuen fer el que feia i diuen: Xè! Què estàs begut? Perquè estos eren els dos que havien pixat...

Donem-li cabuda a Rafael Peris Mellado el Noblés. A mi m’encanta sentir-lo contar tants detalls com veu. Té un gran sentit de l’humor per a les coses que passen davant d’ell. Els xistes no li fan massa gràcia: prefereix fer humor sobre la marxa. En açò últim m’identifique amb ell. El seu personalíssim llenguatge dóna relleu i carrega tintes a nombroses realitats: Els llauradors són “el tendido de sol”, per exemple. Però bé, passem al succés que li se carregà l’afició per la música, des d’aquest dia la perdé.

Anaren a Llíria uns quants d’ací del Poble, per Sant Miquel: Vicente Ros Ausina el de Cudol, Ximo cassat amb la de Buenaventura, Rafael i altres. Justetament tocava una de les bandes de Llíria que començà a interpretar el Mercado Persa que a Rafael li paregué pesa molt sobà, i per què no tocaven el Tanahusen de Vagner? No ho digué amb la veu baixeta del tot i un pilot de municipals s’enfilaren cap a d’ells. Ximo ens deia, treballant, que açò de la música en Llíria, hi ha que vore lo seriós que és. Ells es foteren a córrer i s’amagaren quasi una hora en un solar en obres. Com ja he dit, aquest dia perdé Rafael per sempre l’avinença (afició) de la música.

Quan vegeu a José Ramón Pardo, el fill del Noi li pregunteu tot el que li esdevingué quan anà a València a què li canviaren el DNI al valencià.

Maria la dona del Sabater (alqueria) anava un dia pel camí de la Fàbrica, fa cinc o sis anys amb la seua gordeta gosseta blanca i de taques de cafè en llet, quan li s’acostà el de la perrera amb el llaç. Aquest senyor era un homenet, o lo que se diu una escopinyà de tio. Ella que se’l veu mirant-li l’animalet li diu: “si me toca el gos li pose els ous pa corbata”. Que per cert este perruxí apareixia per ca Dolores a buscar-se el noviot, per a que el gonot la correguera, igual que certes dones.

La tia Tàrsila anà a vore si Mercedes Ros, la Palmera s’havia guardat la dentadura del seu home, que fa més de divuit anys que en pau descansa, per posar-se-la ella. Tots sabeu que viu al Parc de Gafaüt i que sent menys que una rella. La nit que actuà Cotó-en-pèl no pogué dormir en tota la nit perquè li tremolava la casa i el llit iiiiiiiiiiiiiiiiii

L’última vegada que vingué el Bisbe (que per cert, les dones d’Acció Catòlica sempre li han fet truita de varios pisos) a Vinalesa PM estava a la plaça de l’Església l’ajuntament passat, Rector i poble esperant-lo. Era membre d’ell Enrique Colomer Benito, el barber. El bisbe aplega, baixa del cotxe i l’Enrique s’avalançà damunt d’ell a per l’anell fent-li una genuflexió de categoria, que la genollà quasi li fa un forat a la Plaça. Confundiria al Bisbe per el Santíssim Manifest.

Virtudes la Fidela fa unes setmanes anava a per el pla al Forn de la Plaça del Castell, com tots els dies. Corria el mes d’abril i deia que per les nits no se podia pegar ull per uns maulits i baralles dels gats de les teulades. Comentava aspardaliçà obrint els seus ulls morats de paciència i resignació que abans tan sols es disputaven les núvies per giner. I com ara els temps han evolucionat que és un escàndol i coca mala fins als gats els ha aplegat la sinvergüenceria de fer-ho o d’intentar fer-ho tots els sants mesos de l’any. I és que com també diu una altra veu autoritzada del Poble “hui està en l’aire això. Un canvi de bragues és més que suficient per a què una dona es quede prenyà i bombera”. Una altra castissa que se quedava de tant a sols vore els calçotets de l’home.

A tots els que han desfilat per ací els convide al següent menú de CJC.

Ensalà de tèticas de vaca i tapa culs

amb aigua de ladilles.

Olives de pirolin i tetudilles

alinyades amb vinagre cagalón.

Xoxos amb glandes torrats.

Fritanga de tapa culs.

Carajamandanga o pipirrana a triar

japuta al forn

atasca burras. Ajocuerco.

Cecina al vi de Jesucrist

Pio V, Pio X

Pet de monja.

Mantecados del sant Crist amarrat a la columna

carajitos del progessor. Pilotes de frare.

Formatge de teta.

Muslo de dama, pit de Venus. Teta de vaca, burra, cabra, monja,

café del bar tetas, carajillo

i cocimiento del mamona...

I a tots els que m’heu llegit, si voleu, també, i bon profit...

Enric Pasqual, m’ha passat el treball a màquina i ja podeu verificar que m’ha fet més de quatre-cents errors. Mentre Vicent Catalunya es furgava el nas i Paco Ample pintava vinga  tatxetes per les planes d’ecologia i per la finestra acaben de passar unes gitanes grosses, sense sostens ni faixes.

I que sigueu bons.

Arrivederxi!

El Greixero, nº11, 1978 

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent