De bicicletes velles i honorables ciclistes
Encara recordaran el més
vells l’arribar i entrada al Poble de la primera bicicleta; als camps es
recollien les creïlles i tota la gent es deixà aixades i cabassos i ixqué a la
carretera per vore l’estranya novetat. L’àvia de Francisco el Sereno s’amagà en
el seu dormitori i deia que allò era un cosa mala i que anava dreta per mal
art.
D’aquestes dates fins hui
ha plogut molt, però vorem com els nostres honorables ciclistes d’avui no tenen
res a envejar d’aquella aparició: no parlarem d’aquella primera bicicleta sinó
dels primers ciclistes del Poble, entenent primers en distinció; farem un repàs
a les màquines més antigues i populars que bé es mereixen el reconeixement.
No està mai de sobra
adonar-se’n del que ens envolta, mirar coses i persones. No hem de gastar els
ulls tan sols per dormir: sapiguem o ensenyem-nos de ser bons observadors.
I entrem ja a pel bou de
BICICLETES VELLES:
- La de Manuel Bruixola
el Sacristà:
Potser siga la més
coneguda del poble i per més gent. Jo tota la meua vida la conec igual: des de
xiquet fins a hui. I no canvia ni envelleix. Potser, també, la d’aspecte més
lleuger i lleugera en realitat, la més corredora perquè tan sols va equipada i porta
damunt allò indispensable per a ser bicicleta i sostenir-se: Sense parafrancs,
les rodes o cobertes ben primetes, de corredor de llei; els argentats
rosegadets, i els colors de la bicicleta, força temps desapareguts; ha quedat
del color del món i dels anys, un color que és quasi invisible de tan
familiaritzats com estem amb ell.
També és sens dubte, la
què més ha transitat pels carrers i ho segueix fent hui com a més propi o
inseparable instrument de treball, repartint les menudes i mitjanes botelles de
gas, els variants i nombrosos electrodomèstics, i diumenges i dilluns cobrant
els terminis o lletres, o a qualsevol moment portant a terme assumptes
dispersos pel Poble.
El selló de la bicicleta
que ens ocupa és de cuir marró obscur semblant una bota de vi vella que
sobreïx, el que obliga a inclinar els muscles i el cos cap avall al pedalejar.
El portamaletes és ben senzill i elemental: quatre ferros paral·lels formant un
reduït rectangle.
Cap a la creueta (al camp
de la volcà dels autos), o altres camps, a les més increïbles velocitats.
- La de Vicent el Noi,
que té els pedals borratxos, o caiguts d’orella, i per a pedalejar has de fer
més força que un bou. (Frontonaire de categoria).
- El tio Morondo no té
bicicleta, però té igual.
- La de Toni Ros el Picó,
ni unfla el bombí, ni llumena el farol, ni frenen els frenos.
- La del Cartero, amb la
bossa penjant d’un costat.
- La de Milio l’agutzil.
- La de Rafael el de
Clemente, que li ha vist menjar-se cada esmorzar a l’amo...
- La del guarda Purna,
que ara la té en paro.
- La de Gaspar el del
motor, una altra de les novetes.
- La de Ricardo el Gallo,
de paro, jubiladeta.
- La del Senyoret que
l’alterna amb la moto. Si tots es taparen com aquest home ningú es constiparia
ni en bici ni en moto.
- La de Nelo el Picó.
- La de Francisco Ample,
Perol, que és d’un antic Velosolex i que li durarà tota la vida i podrà
passar-la als fills perquè és aparell de molta consistència. Porta caixonet.
- La de Ricardo Valero,
bicicleta piadosa. N’hi ha bicicletes piadoses perquè es coneixen el caminet
que du cap a l’església; i bicicleta dissipada perquè també troben els bars.
- La de José Vidal, el
Lliriano.
- La de Francisco
Colomer, el Xato.
- La de Vicente Algarra,
Pitarra, home inventor.
- La d’Antonio Martí
Ferrer, jutge.
- La de Jesús Peris que
era alcalde, batlle.
- La del fill d’Alejandro
el carnisser, que també la porta Miguel, i que els dos tenen la costum de dur
un braç a l’esquena, enganxant la mà al cinturó. De vegades porten poals...
- La de Federico Camps,
el Manyo, que estant en Madrid anà a un teatre i havien posat una bomba.
- La de Jaume Aparici,
que es mereix un homenatge (com quasi totes) perquè ha dut tota la vida al seu
amo a treballar a Massamagrell, al Taller Tortajada.
- La de Pepita Jaqueline
i filla, per anar a treballar, i en estiu a la mar.
- La finca de la música
s’ha badat de dalt a baix. Teniu cinc minuts per a baixar mobles.
- La de Noé Santarrufina,
bicicleta de molt bon rendiment.
- La de Monleón, amb
plafonet.
- La de Sesé, el del
carrer Sagunt ( carrer de la Trapa, per la quantitat de trapes que n’hi ha) i
que quan venia a treballar a la fàbrica en la pujadeta del camí s’animava a si
mateix dient-se: ale Sesé, ale Sesé!
- La de Pepet el de
Benifaraig, casat amb la patrona (que no és la patrona del poble de Benifaraig)
- La de Honorato Ros
Cabo, bici corredora.
- La de Juanito Llopis,
el Barraquero.
- La de Juan Muñoz,
Cañot, que no té bicicleta, però té tres quadres (de bicicleta)
- I per acabar el 600 del
Senyor Retor.
I a caseta que fa fred...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada