La missa
A les 6.15 hores sonen
els timbres per a tota la casa. Ens arrangem. Abans de la missa fem mitja hora
de meditació. Acudíem a l’església altíssima i enorme.
Els menuts vestits
de paisà, els de filosofia i teologia amb manteu i beca, com una capa i una
cinta blava sobre el muscle: era tot un exercit. L’església tenia, com no,
orgue. Més envant comprarien un de tubs espectacular. Es curava molt la música,
les solemnitats com Setmana Santa.
Hi havia Escola
Cantorum, el que diem cor a veus i mes veus. La litúrgia era pulcra i
superpreparada. Teníem tots el nostre missal. Per cantar, el Liber Usualis, un
tresor de cant gregorià, que gregorià s’estudiarà als cursos de Filosofia i
l’empraven filòsofs i teòlegs.
Jo acabí donant-lo
a la Parròquia i a mi me’l passà Vt. Peris que es deixa la carrera.
Jo teclege sobre el
banc els sons de l’orgue, com volent demostrar que sabia d’orgue, que no.
Podies aprendre si volies perquè hi havia una galeria plena de pianos, un en
cada quartet. Sempre em quedí amb les ganes d’aprendre però no ho fiu pels ulls:
Al Seminari es tocaven guitarres, flautes. Arribaren a prohibir algun
instrument d’aquests.
Després de la missa
anem a fer els llits, desdejuni, i els guardapólvores els vestíem fins a 5t de
batxiller. Els majors no en portaven. Filòsofs i teòlegs, sotana negra.
“T’alces matí com
un rector” em comentava Natxo el de L’Anòmia.
Ens desdejunem i a
classes durant el matí. Antonio Richard, és el professor meu preferit. Era
predicador retòric per les parròquies.
Impartix Gramàtica i
en classe ens llig el diari, vull dir, la premsa. M’agrada que molt aviat ens
tracten com a homes, com a majors amb onze anys.
El professors, que
són rectors, son tots càtedros. Vull dir que han estudiat en les millors universitats
europees.
Estudiar francès
també m’agradava amb en Josep Bernia, que fumava molt i li deien Pipa de
malnom.
A llatí anava amb
els de 1r curs però una hora de les dues impartides i no em plaïa, a les seues
classes amb don Luís Marco, rector de les monges o germanes de Vinalesa, el
convent del costat de ma casa.
No estudiava res de
llatí i m’aprovà per misericòrdia. L’examen era escrit i oral. L’oral era a la
classe buida amb el professor al davant i ens feien entrar amb el toc d’una
campana. Em feu entrar diverses vegades per poder-me aprovar. Sabia ben poc jo.
A mi m’agradava escriure i els escriptors que veia en un diccionari que em deixà
la meua cosina Mercedes la del forn, filla d’Aurelio el Forner de la plaça i germà
de mon pare Vicent. Este professor de llatí ho contà al rector de la parròquia
de Vinalesa, el calamitós quadre, i a qui fora. Les altres notes eren bones i
don Luís es feia creus, però estava repetint curs. Crec que no ho sabia.
Estudiava per aprovar, únicament i després al verí de la
literatura. I no he publicat ni un sol llibre,sí a revistes de corral.
Ara són les 6 del
matí, canta la radio i em fa companyia. Després continuarem. Dorm el poble i
gent s’alça per anar a treballar qui té faena a collir ruïnosa taronja, a
Frinapa, peix i marisc congelat. Hi ha una crisi econòmica gran: 5 milions de
parats. Ara ja passen de sis milions. Acò és un drama que no se on anirem a
parar. Ara els polítics busquen diners negres que en hi ha molts,prou
politicastres i tecnócrates manguis Sent un poc de música per mitigar este món
injust, caòtic i apassionant. Ja han traspassat Mallols, Luís Pardo, Maruja la
Carnera, amics tots i Enric Catalunya, polític i amic militant, sobre els
seixanta anys.
Seminari vol dir llavor. Deia càtedros però
eren rectors molt desperts, de la i, intel·lectuals que impartien classes de
bandera. Havien estudiat, doctorats a Roma, Múnic, Lovaina, Salamanca, les
millors universitats del moment i embadalíem escoltant-los.
Es hora del
desdejuni i cal pensar que erem 800. La cuina duta per monges i xiques guapes
que els dèiem xurres, cruelment damunt. Hui 2011 són 30 seminaristes, pam
amunt, pam avall.
Al menjador, un bon
lector llegia en veu alta premsa o algun llibre, notícies. La revista oral per
megafonia vindrà més avant, amb humor i tot, esports, política talment de
continguts com una radio.
Els més menuts
tenim classe al matí i a la vesprada. Els majors únicament al matí i la
vesprada estudi en l’habitació individual. L’habitació era un altre món
personal, d’amics i activitats com flautes, guitarres, càmeres de fotografiar.
La música s’estimava i es curava molt. Tocaven d’oïda i per solfa els
instruments. Fascinat jo.
Es prohibí algun
instrument, pense que per temor a que no estudiàrem
Entre classe i
classe acudíem a la capelleta a resar.
Ja hem dinat. Ara
una hora d’esport. No m’agradava això d’equipar-me per jugar a futbol però era
obligat i la dutxa amb aigua glaçada. Hi havia
tres camps de futbol, bàsquet, piscines olímpiques 2, mens sana in
corpore sano.
Arriba la nit.
Tenim una hora d’estudi, a la classe en silenci. Però en l’estudi tot no és
estudiar.
Josep Martínez
Roldán, adult entre xiquets: som els dos ben amics i ell fa revistes
manuscrites amb acudits i tot. Era un papa tan gros, tan gros que no cabia en
les medalles, per exemple.
Este amic,
recomanat per son oncle rector, conjuga i declina el diccionari Vox. Aquesta
feta li donà molt bona base llatina, omplia planes i planes.
Fa imprés a mà un
rosari amb estampetes i algunes li les passe jo per cada avemaria, cromet; es rector de Faura actualment. Caigué
malalt més envant i li recomaná són oncle el seminari de Terol pel clima més
favorable.
I els dos amics es
separaren, espentat Roldan per don Manuel Guillem vicerrector.
Es un dormitori
corregut,el del Seminari, una ampla sala on s’arrangen els llits i tenim un sonàmbul:
Alabadí quan es dorm s’alça per donar-se una volta. Hi ha gran festa entre
companys quan fa el passacarrer amunt i avall. Però Joseph Martínez Roldán té
una gran por i escampa aigua rodant el llit perquè es desperte Alabadí en
xafar-la. Bona festa s’arma.
Don José
Sanbartolomé el superior li feien 60 anys quan
en té 30. Home gros i envellit. Quan se n’ isqué de rector tingué de cop
i volta, bessonada de fills, psicòleg de Lovaina.
Tres superiors
féien un triumvirat: El bo (Ramón Gascó), el lleig ( Agulles) i el dolent
(Bartolomé).
Sona en la radio
Musosgui el Quadres per a una exposició, versió Maurice Ravel.
.Música dramàtica
la de Monsorgui, els Quadres de la Exposició
Anem a classe de 3r
de batxiller amb l’il·lustre professor Moque, Sr. Ramos. Es portà molt bé amb
Felipe Navarro Fuster quan s’entestà amb ser rector. Era un home major, menut
com una boleta, professor de grec. El fèiem remolonar sovint.
Es féu famosa la
gama de Blat, jo la veia aixina. Ens fa copiar l’abecedari grec mil voltes,
setmanes i setmanes. Declinacions, verbs: un poc el que havia fet Martinez
Roldan amb el llatí i el diccionari Vox.
Jo utilitzava rolls
de paper higiènic com a paper d’apunts. Mai em digué res.
Esmorzar a casa hui
dimecres, 10 matí. Curar-se la salut i caminar després i prendre el càlid sol.
A toc de trompeta. S’han canviat els plans: al poliesportiu de Museros a
saludar a l’amic parlanxin. Hi havia 4 guàrdies civils, 2 cries i 2 crios. I a
Meliana a arreplegar SECÀ, primera edició, 7 exemplars, manuscrits,capítol
primer.
Al Sr. Ramos li diuen
Moque perquè diu esta paraula en comptes de “de modo que”.
Sol passar. El
rector Ramos es rector de la Parròquia de Sta. Mònica de València.
D. Luis Casanoves,
gran retòric, sintaxi llatina “ut” fug que et xafe,dit pels molts usos de ut,
fàcil equivocació; els suspensos els anomenava la Cofraria del Sant Sepulcre.
Ha mort al llit, plàcidament dormint. He aprovat, ho diu la papereta de nota.
Dr. Castanyer:
Maque treballa aquest xiquet, que soc jo. Si tots treballarem com tu.
Aprovat, també. Jo
hem perdia amb els llatinassos. Dr. Castanyer era baixotet, esclafadet. Em
causava respecte el llatí ominós però intrigant .
Josexu el Basc: S’afaitava
a classe amb una maquineta a piles. Mi tia Orosia, ens deia. Colomer suspengué.
Xe quins plors quan estava ajudant a pasar a l’acta les notes i ho descobrí.
Colomer plorava
quan perdia un partit de futbol: passió jovenívola d’infants en 5t i quinze
anys.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada