La missa


A les 6.15 hores sonen els timbres per a tota la casa. Ens arrangem. Abans de la missa fem mitja hora de meditació. Acudíem a l’església altíssima i enorme.
Els menuts vestits de paisà, els de filosofia i teologia amb manteu i beca, com una capa i una cinta blava sobre el muscle: era tot un exercit. L’església tenia, com no, orgue. Més envant comprarien un de tubs espectacular. Es curava molt la música, les solemnitats com Setmana Santa.
Hi havia Escola Cantorum, el que diem cor a veus i mes veus. La litúrgia era pulcra i superpreparada. Teníem tots el nostre missal. Per cantar, el Liber Usualis, un tresor de cant gregorià, que gregorià s’estudiarà als cursos de Filosofia i l’empraven filòsofs i teòlegs.
Jo acabí donant-lo a la Parròquia i a mi me’l passà Vt. Peris que es deixa la carrera.
Jo teclege sobre el banc els sons de l’orgue, com volent demostrar que sabia d’orgue, que no. Podies aprendre si volies perquè hi havia una galeria plena de pianos, un en cada quartet. Sempre em quedí amb les ganes d’aprendre però no ho fiu pels ulls: Al Seminari es tocaven guitarres, flautes. Arribaren a prohibir algun instrument d’aquests.
Després de la missa anem a fer els llits, desdejuni, i els guardapólvores els vestíem fins a 5t de batxiller. Els majors no en portaven. Filòsofs i teòlegs, sotana negra.
“T’alces matí com un rector” em comentava Natxo el de L’Anòmia.
Ens desdejunem i a classes durant el matí. Antonio Richard, és el professor meu preferit. Era predicador retòric per les parròquies.
Impartix Gramàtica i en classe ens llig el diari, vull dir, la premsa. M’agrada que molt aviat ens tracten com a homes, com a majors amb onze anys.
El professors, que són rectors, son tots càtedros. Vull dir que han estudiat en les millors universitats europees.
Estudiar francès també m’agradava amb en Josep Bernia, que fumava molt i li deien Pipa de malnom.
A llatí anava amb els de 1r curs però una hora de les dues impartides i no em plaïa, a les seues classes amb don Luís Marco, rector de les monges o germanes de Vinalesa, el convent del costat de ma casa.
No estudiava res de llatí i m’aprovà per misericòrdia. L’examen era escrit i oral. L’oral era a la classe buida amb el professor al davant i ens feien entrar amb el toc d’una campana. Em feu entrar diverses vegades per poder-me aprovar. Sabia ben poc jo. A mi m’agradava escriure i els escriptors que veia en un diccionari que em deixà la meua cosina Mercedes la del forn, filla d’Aurelio el Forner de la plaça i germà de mon pare Vicent. Este professor de llatí ho contà al rector de la parròquia de Vinalesa, el calamitós quadre, i a qui fora. Les altres notes eren bones i don Luís es feia creus, però estava repetint curs. Crec que no ho sabia.
Estudiava  per aprovar, únicament i després al verí de la literatura. I no he publicat ni un sol llibre,sí a revistes de corral.
Ara són les 6 del matí, canta la radio i em fa companyia. Després continuarem. Dorm el poble i gent s’alça per anar a treballar qui té faena a collir ruïnosa taronja, a Frinapa, peix i marisc congelat. Hi ha una crisi econòmica gran: 5 milions de parats. Ara ja passen de sis milions. Acò és un drama que no se on anirem a parar. Ara els polítics busquen diners negres que en hi ha molts,prou politicastres i tecnócrates manguis Sent un poc de música per mitigar este món injust, caòtic i apassionant. Ja han traspassat Mallols, Luís Pardo, Maruja la Carnera, amics tots i Enric Catalunya, polític i amic militant, sobre els seixanta anys.        
Seminari vol dir llavor. Deia càtedros però eren rectors molt desperts, de la i, intel·lectuals que impartien classes de bandera. Havien estudiat, doctorats a Roma, Múnic, Lovaina, Salamanca, les millors universitats del moment i embadalíem escoltant-los.
Es hora del desdejuni i cal pensar que erem 800. La cuina duta per monges i xiques guapes que els dèiem xurres, cruelment damunt. Hui 2011 són 30 seminaristes, pam amunt, pam avall.
Al menjador, un bon lector llegia en veu alta premsa o algun llibre, notícies. La revista oral per megafonia vindrà més avant, amb humor i tot, esports, política talment de continguts com una radio.
Els més menuts tenim classe al matí i a la vesprada. Els majors únicament al matí i la vesprada estudi en l’habitació individual. L’habitació era un altre món personal, d’amics i activitats com flautes, guitarres, càmeres de fotografiar. La música s’estimava i es curava molt. Tocaven d’oïda i per solfa els instruments. Fascinat jo.
Es prohibí algun instrument, pense que per temor a que no estudiàrem
Entre classe i classe acudíem a la capelleta a resar.
Ja hem dinat. Ara una hora d’esport. No m’agradava això d’equipar-me per jugar a futbol però era obligat i la dutxa amb aigua glaçada. Hi havia  tres camps de futbol, bàsquet, piscines olímpiques 2, mens sana in corpore sano.
Arriba la nit. Tenim una hora d’estudi, a la classe en silenci. Però en l’estudi tot no és estudiar.
Josep Martínez Roldán, adult entre xiquets: som els dos ben amics i ell fa revistes manuscrites amb acudits i tot. Era un papa tan gros, tan gros que no cabia en les medalles, per exemple.
Este amic, recomanat per son oncle rector, conjuga i declina el diccionari Vox. Aquesta feta li donà molt bona base llatina, omplia planes i planes.
Fa imprés a mà un rosari amb estampetes i algunes li les passe jo per cada avemaria,  cromet; es rector de Faura actualment. Caigué malalt més envant i li recomaná són oncle el seminari de Terol pel clima més favorable.
I els dos amics es separaren, espentat Roldan per don Manuel Guillem vicerrector.
Es un dormitori corregut,el del Seminari, una ampla sala on s’arrangen els llits i tenim un sonàmbul: Alabadí quan es dorm s’alça per donar-se una volta. Hi ha gran festa entre companys quan fa el passacarrer amunt i avall. Però Joseph Martínez Roldán té una gran por i escampa aigua rodant el llit perquè es desperte Alabadí en xafar-la. Bona festa s’arma.
Don José Sanbartolomé el superior li feien 60 anys quan  en té 30. Home gros i envellit. Quan se n’ isqué de rector tingué de cop i volta, bessonada de fills, psicòleg de Lovaina.
Tres superiors féien un triumvirat: El bo (Ramón Gascó), el lleig ( Agulles) i el dolent (Bartolomé).
Sona en la radio Musosgui el Quadres per a una exposició, versió Maurice Ravel.
.Música dramàtica la de Monsorgui, els Quadres de la Exposició
Anem a classe de 3r de batxiller amb l’il·lustre professor Moque, Sr. Ramos. Es portà molt bé amb Felipe Navarro Fuster quan s’entestà amb ser rector. Era un home major, menut com una boleta, professor de grec. El fèiem remolonar sovint.
Es féu famosa la gama de Blat, jo la veia aixina. Ens fa copiar l’abecedari grec mil voltes, setmanes i setmanes. Declinacions, verbs: un poc el que havia fet Martinez Roldan amb el llatí i el diccionari Vox.
Jo utilitzava rolls de paper higiènic com a paper d’apunts. Mai em digué res.
Esmorzar a casa hui dimecres, 10 matí. Curar-se la salut i caminar després i prendre el càlid sol. A toc de trompeta. S’han canviat els plans: al poliesportiu de Museros a saludar a l’amic parlanxin. Hi havia 4 guàrdies civils, 2 cries i 2 crios. I a Meliana a arreplegar SECÀ, primera edició, 7 exemplars, manuscrits,capítol primer.
Al Sr. Ramos li diuen Moque perquè diu esta paraula en comptes de “de modo que”.
Sol passar. El rector Ramos es rector de la Parròquia de Sta. Mònica de València.
D. Luis Casanoves, gran retòric, sintaxi llatina “ut” fug que et xafe,dit pels molts usos de ut, fàcil equivocació; els suspensos els anomenava la Cofraria del Sant Sepulcre. Ha mort al llit, plàcidament dormint. He aprovat, ho diu la papereta de nota.
Dr. Castanyer: Maque treballa aquest xiquet, que soc jo. Si tots treballarem com tu.
Aprovat, també. Jo hem perdia amb els llatinassos. Dr. Castanyer era baixotet, esclafadet. Em causava respecte el llatí ominós però intrigant .
Josexu el Basc: S’afaitava a classe amb una maquineta a piles. Mi tia Orosia, ens deia. Colomer suspengué. Xe quins plors quan estava ajudant a pasar a l’acta les notes i ho descobrí.
Colomer plorava quan perdia un partit de futbol: passió jovenívola d’infants en 5t i quinze anys.



Comentaris