Martínez Sanjuán
Mestre tocant la guitarra. Qui ho haguera dit perquè
era prou parat com ell a soles. Acompanyava i puntejava a les mil meravelles,
té preferència per la guitarra que em regalà l’avi Enric als 14 anys, nét
dilecte, vull dir predilecte. Jo cante, en l’habitació, les cançons dites de la
década prodigiosa dels 60 que aprenc per ràdio i algun disc que compra Pepe
Blat, germà.
A casa ens havien comprat un tocadiscos de
maleta que el passejava prou, en la catequesi, per Nadal en cal rector. Deprenia
cançons i les propagava entre amics o alumnes, audicions de discos.
La guitarra també es passejà prou acompanyant
nadales, fred, acompanyant excursions i
en sopars amb quatre acords xafats
penosament. Afinats, sí.
En una obra de teatre ensopegaren i
s’agenollaren damunt, i s’esclafà la xapa trasera tan virguera combada i no me la volien reparar però ho aconseguí.
Des de llavors ha sonat poc i no amb idèntica
sonoritat prístina,ressonant.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada