Menorca

Els amics mamprenen viatge, junts cap a aventures i nous aires. El navili els aguarda al moll del port: els amples fumerals, els ulls de bou dels camarots, les baranes balconades cap a la mar salada, molt il·luminat, multicolor.

Brama llargament la sirena, insistentment, prolongant-se, s’entretalla.

A les andanes, bull un formiguer de persones amb maletes, bosses gruixudes, motxilles de vint-i-cinc quilos; es belluguen espectants, els nervis de l’espera: ja falta poc per la sarpada cap endins les aigües blaves, alta mar. Cotxes entren a la panxa del vaixell.

Els viatgers farfullegen, riuen es comboien compinxats cap a uns altres cels.

La nit és amable, benigna, comprensiva. Les nou de la nit arriben i mou per dins del port i es perd més enllà dels llums elèctrics, faroles altives. Penetra i ens cala la brea humida del mar obscur, procel·lós. La poca roba de l’estiu ens fa lleugers i alats. Fluïx el temps, destil·la acaronador i optimista.

Les nou. La fusta que és el creuer, crepita com gran olla. Torna a bramar la sirena llargament interrupta. Rielen les llums artificials de les andanes per l’aigua com colobres.

Queda València al darrere. Tot queda enrere. L’endinsem mar endins. Estels.

Quietud, magnitud. S’escolta l’aigua partida en bromeres remoroses.

La nau a rebentar de gent i llums sobre virolades coloraines. Matrimonis amb menudalla trescadora, jovent vital, grups d’amics, parelles de nuvis ben coladets. Un llampec d’optimisme i bonhomia.

A recórrer tot el vaixell. Escala amunt, escala avall. Passadissos estrets. Tendes, compre, compre!

La cafeteria a gom dona vitamines espirituoses. El disco dàncing bota; El restaurant ben parat, temptador. El relax, dormir ens espera a coberta, al ras clement. Uns cigarrets fumem de contents.

Fa un refresquet a la cafe entre música afalagadora.

Dormim a coberta sobre el sac de dormir. Altres a les butaques interiors amb la refrigeració tan freda, millor que millor afora. Solemne i parsimoniosa roda la nit.

14-05-10

Ens amaneix al damunt de l’aigua: no falta gaire per atracar a destinació. La llum i el color metàl·lics i fluorescents. El Café amb llet ens connecta al nou dia vacacional, una estimulant cigarreta a coberta, entre brisa fina.

Del port de Maó, ja desembarcats prenim el nostre turisme i l’enfilem cap a Ciutadella.

Corren els camps grocs amb les messes segades, corren tombats els pins nomenats sabines verdes obscures.

Ciutadella és una joguina a mà, carrers artístics i en pau. No hi ha turisme massiu, tampoc tramuntana que a l’hivern enfolleix les gents moradores de l’illa.

Macarella i Macarelleta són dos cales virginals que banya el mar clar multicolor i infantil. Va a ser la nostra residència, la Macarella. Hi ha un menut camping silvestre i un naixement d’aigua dolça que ens fa el favor de dutxar-nos per llevar-nos la sal recollida en els banys de mar i d’arena gris blanca groga. Passem tot el lent dia amb l’aigua, i asseguts amb les cames dins l’aigo a l’ombra d’un pi vora mar.

Deambulem nuets. Sovintegem un xiringuet on ens deleren els mojitos, imitació cubana, amb gin Xoriguer, el gin de Menorca. ¡Quan descansada vida! Açó és vida si durara.

Ara se n’anem a dinar a Ciutadella dins carrers apacibles de magenta envellida, tot sentit i sensibilitat.

Els amics bullen de content perquè entre plat i plat, no habituals i el vi que endolça la sensibilitat enraonen, comenten novetats, s’il·lusionen i s’entusiasmen amb inconegudes empreses, riem com a beneits. La conversa es llarga com la calma d’estes hores dolces de jovent. Destil·la la vesprada,  amistat i afecte mutu. Boira d’eufòria desfila la música també les arts creadores d’ignots confins en les converses. Mig món parla de l’altre mig món però sense enveja, sense rancúnia i sense destrucció, sense zels amb quasi admiració i afecte per la indefensió humana. Tornem a riure, alegria.

Café, copa i puro introdueixen fils o núvols d’èxtasi. Miren allà, tornem ací com una pluja que enviara els torrents cap a totes les direccions, alts i davallades, escales, engronsadores, fumaguera exploradora. Tot quan veuen els nostres ulls ens obri els braços. S’ha fet hora de passejar, donar un tomb a uns carrers i unes places tan diferents a les nostres, calma, metall noble i secular. Passegem ingràvids i se’ns ixen els ulls amb este sol daurat i clement que ho tiny tot d’or vell. La nostra pell fa manyagues carantoines amb la brisa energètica que ve de la mar virolada. Caminem albirant, guaitant com nous Robinsons Crusoe, paratges de Frederic Chopin. 

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent