Una llàgrima de bar

No n’hi ha dinar ni sopar en què els meus fillets no trenquen un plat o un got. O que la sopeta avecrem petxuga et davalle fins al saquet i et mulle l’esmorzaret. L’àvia de plat a plat es dorm com un gos capat i cal espavilar-la per a què la seua alimentació siga integral i completa. Ella mai es dorm fins que no s’ha polit i berenat el ranxo que té davant: és gran avantatge perquè amb la resta de manduca sempre porta la perruca abrillantada i el cutis hidratat, ademés d’acabar d’escurar el plat. Així, la meua dona tele que té tele que prou esclava i màrtir és de la casa.

Jo, que sóc persona amb més tecles que un piano i amb prou mala gaita, em desasoisc; en acabar l’última cullerada de salat i sense menjar-me ni una poma ni una taronja, tant bona com diuen que és per a la carcassa engolir una poca fruita, m’obric cap al bar com si portara un coet al cul.

Quan de lluny ja albire el rètol lluminós de nit, de “Bar La Trompa, Mahon la pilsen familiar” els meus ulls s’encenen amb dos flametes d’il·lusió.

L’amanyagament del saló és encisant. Una màquina traga-perres que hi ha entrant a mà esquerra repeteix una i mil voltes, amb timbre de xilòfon picat el “València és terra de les flors, de la llum i del color” a un càlcul de tretze notes per segon. Als prestatges de les ampolles alcohòliques la FM proclama als quatre vents, allò de “parla’m al llit” de la Maria Giménez, veu morbosa, cara de conillet acuinat.

A la paret oposta del taulell, regina i senyora, mare i mestra, la tele, fa rebotar per parets, rajoles i sostre les contoreles facècies d’una tuna que fa carrera al programa Gent Jove. Legislació del Mercat Comú ja les prohibeix expressament. El Soviet ho confirma. I al fons del xiringo segons s’entra per la porta, l’estadi portàtil: escaient element de mascletada permanent.

Fruint del guirigall, travesse el comboi amb passa decidida, adelerat cap al comú: si molts camperols i diumengeros hi ha que els captiva fer de cos al camp, sota i sobre el verdor, a mi em perd el canòdrom del bar, molt més que de ma casa.: avui m’han tirat diaris encesos pel sostre que hi manca. M’he baquejat de riure i encara sort que no m’he rebolcat...

Al taulell em prenc el poliol mentolat i em fume una cigarreta de paperet comestible i xocolata.

- Bona vesprada!

- Sí, bona, bona i tant bona!

- Sap l’última de Xolvi?

- Puix tu diràs, mestre caçador...

- De bon de matí ha trencat el barralet a la Venta. Quan ha eixit a la carretera es troba un bon home donant-li unes garbes d’herba al seu matxet i l’ha reptat a què s’acabara les garbes abans que ho fera l’animal. L’home i tot, li ha pres por i no ha volgut acceptar el reptament. Tot seguit apareix ací i dinant s’ha fet amb quasi un poal de caragols. Més encara: de carcassa final s’ha empaitat les corfes...!

- Clar qu sí: veient l’herba fresca, - amb tot i això, rosegada de la rosquilla –, li ha entrat el desmai, que l’altre dia fart acabaria menjant-se un pilot de fang i unes fulles verdes de tabac, al rajolar. Acomplida i sempre d’agrair missió informativa de l’amo del bar.

- Què no fumes? Què no beus? Què no fumem? Què no bevem?...

Aixina d’atropellat, manant, xuplant plànol: amb el Sopiste pots practicar el mecenatge: és donar-li el paquet per a que pessigue amb pinzes de ferro tres fumars. El xòlec se’l beurà com llampant exhalació, d’una glopada, amb més set que una wisquera.

-Vols llegir el diari...? El de demà haurà de ser...: Rovell ja se l’ha penjat sota l’aixella, quadrant-se cap a casa.

- Bé que fa, que avui s’ha oblidat de les ulleres i sempre se l’emporta Rata: ara eixe ve més enjorn.

- Ja s’ha posat Cuqui una gavardina que no és la seua, i ademés s’oblida dels paraigües i la bicicleta...

Unes nuvolades de fum enfeltrit de rabasseta que quasi xopen de nicotina al passar senyoregen i voltegen com parella de municipals: ni que al futbolí hi hagueren indis pentinant amb mantes les fumeroles... Amb tota la raó del món i més que en té un sant, a Pipa, la dona no li atorga vestir de camisa blanca per haver d’assistir al bar.

Un xicot amb barba d’estrinxol, negra com pena, mono reblint mitxelins a luc Gola quan s’instal·là a l’atur, mono blau de sicop o telefònica, es fa servir el tassó d’espés consomé de pernil bollit a la bilbaïna.

Clòtxines al vapor de la llavadora automàtica, proclama el rètol, xupa-xups koyac.

El Negre del Iemen entre els negres, fa la seua venda taula per taula de Sts. Pancracis i elefants del més possible marbre de Carrara, penjant la maleteta de bricolatge.

Just en aquest precís instant fa aparició un jove de baberet blanc, portant un albatà a una mà i a l’altra, volant per damunt dels caps, una immensa coca de poma descoberta. Amo i porta-coca canvien unes paraules. L’amo meneja el cap negativament. El porta-coques pren de nou l’eixida , coca per damunt dels caps: un erro o confusió ha estat possible, el té qualsevol. Novament se’n va pel carrer la coca de poma descoberta, diem-ne sense els adients furgadents i el suau paper de seda que la lliura de l’arriscada llum pública.

Uns se’n van d’altres n’entren: Potet, per exemple que porta el braç enguixat de tant com ha jugat al parxís: han hagut de fer miracles per a salvar-li’l del verí del parxís; traumatòlegs de renom mundial són ajustats. Ell ha anunciat que d’ara endavant li arrearà a la raqueta. “Al ping pong de moment” li solen dir els compares i col·legues en general.

- Eixe poliol està pagat! Cal recolzar prohoms com tu...!

Per si se us passa el detall, insistiré: eixe poliol pagat és ell meu; l’home reconegut jo mateix, pel que disposem...

Un renou de tabalet i trompeta provinent del carrer remou tiris i troians. A parroquians i cofrares els boten els ulls cap a la porta d’entrada. S’obre i dóna abast a un pom de preclars homes de circ immortal i rodamón: la dona amb dos caps i barbuda, l’home llop, devorador de sanguinolenta carn crua, el rei lleó amaestrat, els saltimbanquis eteris, l’estremidor faquir, el pallasso de terapèutic quefer.

- Ja parlarem a pleret, dies més que llonganisses, que la vida és molt llarga que no massa llarga. Aquests artistes on els haja van a muntar funció: prenc cadira i em plante a primera fila perquè no em perda detall.

Au!

Febrer 1986

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent