Visita de pares, família

L’assignació de les habitacions consistia en l’elecció del company que volies tenir de veïnat, es dir, enfront i als costats, habitacions contígües, invent psicològic de  Samba. Es posarem d’acord un grup d’amics: jo, J. Ramón Gadea (enfront), Sánchez Rodríguez, Alberto Mestre, J. Ramón Subiela. Jo em sentia un bastant desplaçat, sorprés, solitari. Els que s’havíem votat ens trobàvem junts en les habitacions, tot un resultat d’enginyeria i psicologistats i bé, no et trobaves tan a soles. Passavem hores junts i era millor que millor.

Els pares i família venien totes les setmanes, des de batxiller a visitar-nos, a dur-nos la roba neta i s’emportaven la bruta. Ens portaven queviures amorosament. El diumenge es feien la carretera Vinalesa Alfara a peu i a retrobar-nos amb els nostres pares, germans o oncles, família. Els de Vinalesa fèiem un ample i extens rogle. Cridàvem l’atenció per l’extens nombre familiar d’ajustats.

La trobada era en una sala grandíssima, crec que antic menjador.

Si venia mon pare a soles, feia el viatge amb velocípede, com son pare d’Enrique Montalt.

Érem prou seminaristes, dits paisans, els del mateix poble: Honorat Ros i Honorat Resurrección, Jaume Peydro, V. Peris, Alfred Campos, David Albert, Ermini Ros: Per poca família que vinguera ja es fan càrrec vostès del cercle. Jo em ficava un poc sentimental per l’estima familiar, tants diumenges fes sol o plogués, malgrat el fred o la boira  els tenim constants i puntuals. Et feien l’avís d’eixir per megafonia quan arribava la família teua. Causàvem sensació tanta gent o rotgle en comparació amb altres companys més solitaris que eren els que vivien més lluny.

Em commovia tanta estima, i estaven les famílies orgulloses de la nostra esmerada educació.

Arte Rama era una revista d’art a la qual estàvem subscrits com d’altre material cult i instructiu,  cine.

També revista oral per megafonia que escoltàvem sopant, dinant, desdejunant, completa per notícies, acudits i filigranes, molt ben presentada per música, locutors des de la cabina on hi havia un tresor de discoteca, Richard Vagner vetat per óperes carnals, diu algú.

El dia bé,a la nit la son em venç. Matine bastant: les 3, les 4, diuen que ho fan els místics.

Grans dubtes tenia d’ordenar-me sacerdot. Un grup de companys van a ordenar-se d’ordre menor. Jo em decidesc en acudir al superior a demanar-li-les, Sanbartolomé.

Em solta “NO”. Però ¿Què no soc bon xicot? Persona, eres massa bona persona però estàs malalt “efectivament tinc decaïments sobtats i llargs. Tinc assignatures suspeses però d’altres les aprove en uns dies d’estudi i anant a classe, escoltant. Solc dormir-me de les pastilles.Quan de temps perdut i de sofriment.

Al curs següent Dr. Juan Agulles, acabant el curs, crida el meus pares per dir-los que soc un malalt, que me’n vaja a casa, em cure i ja m’ordenaran. Jo presentia que m’anaven a tirar durant el curs d’Agulles. El meus pares els sentà com una bomba. Era final de curs quasi i mon pare digué “el que podem fer es emportar-nos-el ara” a ma mare.

Aní a parlar al rector del seminari per dir este fet i que abandonava però que en deixaren la porta oberta per si volia tornar. Em digué que sí.

Ermini em diu “eixe gran favor que t’han fet de tirar-te” I fins avuí.

Al menjador, en la penúltima taula es senta un rotgle de reverends i un d’ells es roget i ocurrent, quan parla sovintegen les riallades.

El molt Il·lustríssim Sr. Rector, Antonio Rodilla Zanón quan la pel·lícula va cap al final, abandona el cinema  per colpir-se la personalitat i ja té escollida la peça musical per quan agonitze en el final de la seua vida.

Ha transpassat, Dr. Juan Agulles no fa molt, vingué a predicar . Ha fet perorata l’alcalde de Valencia, Rincón d’Orellano franquista en el saló d’actes, llest i ocurrent.

Han aplegat els anys de penjar sotanes el que vol dir secularitzar-se.

Ermini abandona l’any següent al meu i quasi tots els que érem paisans. El casalot acabarà per buidar-se. Sambartolomé tingué bessonada en casar-se.

Quasi no hi ha seminaristes, falten rectors a les parròquies, Enric Montalt, rector, ha exercit a diverses localitats i en diu bonico, l’aprecia molt la feligresia per on ha desfilat, estima els seus i ha publicat uns llibres cercant i procurat la felicitat del lector.

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent