Ai, la tassa...!

Riiiiinnnggg!! No, no és el telèfon, montera d’orella cibernètica. Molt pitjor encara que mai se sap perquè tot comença així, era i no era sinó que fou el despertador, pèrfid enemic de la son de tronc o del nirvana dels llençols.

Els fillets ja duen, almenys mitja o una hora dansant pel pis, portada que te va, tots els llums de la casa encesos, fen-se pols la bola de formatge andorrà, pim, pam, pum. Però qui realment assesta la puntilla, el despertador. S’alça i s’acomiada primer del llit la tendra muller que fa la primera visita a l’escusat on ja el comboi és la cotorra del mercat.

El fill primogènit s’inunda la cara d’allò que hi ha més que bo, l’aigualida. El Benjamí es trau lluïssor impol·luta.

L’Equador, - entengue’s el fill menut-, ha deixat un camuny  com el braç a la prenyada tassa escombraire o sumider.

Puri es tira les mans al cap. Tira de la cadena, tira que tira i l’aigualida no davalla, havia fet mutis al primer servei. L’aixeta o bec d’animaló de font feia gooog goooggooog i deixa de rajar.

“Què faig, què haig de fer? Assistiu-me! Patranya, parany... i filant arriba a la cuina a pel garrofó d’aigua de la Font de l’Or, baratíssima, contra innominats verins del cos, fina de coca cristina. Ella em traurà d’aquest destret, per això tens cos de dona, flor de l’abraçada”.

Puri ha pres amorosa el garrofó d’aigua contaminada d’uns polvets contra l’estrenyiment del qual adolen i com cal dir-ho tot, es beu aquesta aigua defugint la potable que ens surt groga de tant de clor que afluixa el regulador municipal de segona mà i a piles.

Ell, el pare, adolorit brinca del llit, no badalla ni estira els braços i encén un fumar, mentre la miniradiet del despertador modula “Amor enlairat” que instants dura perquè esgarrifa el pis un esclafit de vidres i caolí.

Am l’ai al cor, Pere es fot una correguda cercant l’escenari de l’avalot i no l’erra en conèixer sa casa pam per pam.

La tassa del WC es reparteix en mil miquetes pels taulells del bany. Puri encara té les mans al cap i ulls d’òbila.

“Però, què ha passat ací...? “En ma vida havia vist cosa igual! Han fet els xiquets de cos i tirant la cadena no baixava aigua. Com això no es podia quedar ahí he anat a la cuina, he pres la garrafa i abocant, abocant se n’ha eixit la melona de vidre: i xica!, s’ha trencat la tassa del retrete i la garrafadeta no; ahí la veus, redolant pel terra”

Pere, un tros de pa que és, escoltava ja mig referit pel passadís, anant a per l’escombra i el recollidor per a deixar-ho tot com l’or com si res, fent dels xiquets una bassa d’oli.

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent