Avesper

05-01-90 

El viatger és de ciutat i es desplaça en bus. Seiem darrere, acompanyats d’ambulants de variades edats. 

El seient de davant, d’esquena al conductor, s’enfronta a l’interior i l’ocupa una adolescent: anem mirant-nos. La seua mirada és trista. L’anime. Plora. 

Al cap d’uns baixadors, descendeix. Al viatger li sembla haver escoltat alguna femenina ven adulta, animant-lo a prendre companyia, vés-te’n amb ella. En semblants circumstancies ja li havien dictat pareres invitacions. Tornem els dies, tornem al bus i són les tres i mitja de la vesprada. 

Puja una jove amb algun any més que la que plorava. Els ulls li rellueixen de verd a blau des del negre cabell ondulant. 

Li insinue que sega al meu costat. Ho fa. Amb les mans li dic que és bonica com ho és, que m’ha obert l’apetit. Ella respon amb timidesa incompleta. 

Sovint es gira darrere i escolte allò ja conegut, que te’n vages amb ell, sembla bon home. 

Dues dones grans, les qui li ho han suggerit, en passar per baixar li insistixen que sí. 

Ella, també, abandona el bus. 

Al dia següent condueix el mateix xofer i em rep amb una reüllada comminatòria. 

En ruta pren el bus la veïna d’ahir amb una acompanyant. Quan seuen davant meu aquella li comenta a aquesta, és eixe xic. 

Si la teua és aqueixa faena, jo, també, tinc la meua.

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent