A blanc i a res
Paper
blanc, esborra’m a blanc la meua amargor. Lluna de paper de diari, són les onze
i mitja de la nit – penjada al cel grisblau endús-te la meua tristor de
desenganys oblidats: roda fins al meu cap, - cada dia menys esperançat -, i
posa-me’l en blanc. Vull ser de color blanc que no és cap color sinó tots.
Silenci d’aquesta nit, silenci encandilat, esborra’m a mi. Estel llunyà,
espurneta d’agulla allà dalt clavada, fes-me així de menut, com un bufit.
La lluna
de periòdic passeja pel cel de la mà de Xelo, i el campanar del meu poble està
tocant les dotze campanades de mitja nit, que es colen transparents per la
finestra oberta. La nit com sempre: quietud, cans llunyans, senyora
nobilíssima.
A blancs
i a res i visca Xelo!, primer amor de Montcada deixat passar amb ignorància.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada