De pas per la tristesa

Hui, només puc donar amargura i vaig caminant cap per avall. Desesperació respire que no sé si un dia podrà amb mi. No n’hi ha camí que no em siga tort, i cada dia maleïsc més el dia que vaig nàixer: ni el ferro es posa tant al roig viu.

Quin malviure fa quan només s’espera el fàstic, viure per furgar en la nafra.

Més de cent anys porte ja colgat sota terra; enronquit de tant de cridar l’últim dia. Massa dies fan una vida. Del no res vaig vindre i al no res em trobe, no res a l’horitzó. Quin mal negoci la vida i què lluny la mort no tenint ja un bri de viu. Amuntone ruïnes: doneu-me-les totes.

Ara ja sabeu un poc com em trobe, ara que comença a aplegar-me un fil de llum.

On éreu, amics, quelcom...? I és que mai s’enterem.

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent