Desencantada (tren)
De colp i volta em veig assegut front a una xiqueta de Rocafort, rossa, amb el cabell oliós, els ulls fondos i amagats, tímids. Impossible saber de quin color són.
I cóm és de bonica: potser m’esborra un amor que encara em crema. I la mire. Ella es sorprén però li complau. Jo ja no sé mirar-la i em quede paralític, ens tornem en desassossec.
La mire quan va a baixar, i un subtil observador repugnant xilla, és maricó. Ella es gira rabiosa per averiguar de quina boca ha eixit.
En un altre viatge, vaig mirant el sòl del vagó, torbat d’afanys quotidians. Arribant a Rocafort llance els ulls al passadís i em bota el cor en veure-la i mirar-nos pregonament, alhora que una amigueta seua em diu, hola! Disculpa, no havien advertit que anaves ahí.
Ja se llavà el cabell, ondulant ros i exuberant i té els ulls verds.
D’un o altre viatge la causa es va a complicar: no va amb ella l’amigueta sinó amb una escorta de dues, tres, quatre persones del seu poble.
I m’aconsellarà l’amic Joan: mai t’enamores d’una dona amb qui no hages estat tres hores.
Ara, les hores de tren no ens coincideixen. Casualment ens retrobarem. L’acompanyava un feixista com un tren qui l’amonestava, oblida eixe xic, esborra’l. O ella i el nuvi.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada