Disco Spook

La matinada del dissabte a diumenge de Glòria la passem tres amics a una discoteca on l’harmonia no és sinó forja de Vulcà, martelleig de colps i retrunys de tronada. O tomba, tomba, tomba. 

Entrem sense pagar per enginy dels dos companys i mercé d’un gerent engatussat. 

Pep s’amarra a una discotequera exuberant d’una banda que ve més avall. 

Done unes voltes de reconeixement a femenina fauna favorable i pare a ballar on dansen unes joves. Una d’elles, exòtica i intrigant, ballant, ballant em refrega les mans, el cul, els costats i ens enviem subtils senyals de complaença i complicitat. 

Els dos companys ho filen i estan mamonejant. Acaben per preguntar-li si vol anar-se’n amb mi, contestant-los que sí. Acabe per enutjar-me: M’han fet venir a les sis del matí, als deu minuts s’han cansat i com els conec, els havia advertit que portaren el seu cotxe, també. 

L’enuig em creix quan constate que ella va amb una banda d’skins i será difícil despistar-los jo sol. Els companys se’n van dient-me que els he segrestat, ignorants de tot. 

El ball de la xiqueta i cronista segueix. Desfilen uns skins i la magregen. Ens envolten unes i uns, discretament. Ella deixa de ballar en algun moment i va prop a un sofá-paret, o balla amb uns pocs coneguts. Torna al meu costat o davant, tan a la voreta que es toquem ballant. 

La banda augmenta. Ells comenten: “M. Carmen no se’n vol anar”, “ja tenim l’embolic armat”, vol lligar-se al tio eixe”. Intenten convéncer-la llarg temps. Ella no se’n va i balla des d’un altet, mirant-me. Van i tornen skins matxucats del pas d’hores i de porcades que han anat tirant-se al cos, recolzats a la paret, asseguts i en consulta. Les hores m’aguanten el ball seguint el col·loqui, mai sol: lleument en bufen, em toquen i els envie resposta contundent i discreta, mirant-los als ulls o distanciant-me. Si en l’estretor passen com persones els ho facilite delicadament i graciosa. 

Des d’un instant d’extasi d’absència em topete als nassos la xiqueta que és magrejada per l’skin recelós, engendre mig cec, ulls de bou, cabot triangular, amb menys cul que piu i pentinat de mal-nascut. 

A dues xiquetes que ballen darrere mire amb somriure de si se podrà aguantar. Una riu, li aclara el pas a l’altra, corren a contar-ho i tornem al ball. 

En un moment de la breu abraçada, M. Carmen em gira els ulls de pregona tristesa impotent. Li’ls empome sever, rollant el coll. Un pilar d’enfront l’acull, sola i tirada. Fora valenta, no per mi, sinó en perdre’ls de vista. 

Em provocaven. Cap a la fi, passà qui ens entrà gratis acompanyat i al monstruós cap gegantí de l’escamot que duia hores al meu costat el separa amb un estiró de la roba d’infinit menyspreu, advertint-li” si li poseu la mà a aquest xaval, anireu tots a la presó”. 

Ingenu i conspicu, la dansa donà per a mitja hora més. Me n’escapí cap a fora. 

La una de migdia portava una llum de bandera el diumenge de Pasqua. 

28-03-89 

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent