D'or massís

- Què no anirem al cinematògraf?

La proposta era, des del punt de vista formal, que ni pintada, la qual cosa no vol dir res, paraula de polític. Bé.

Pep i Maria ho veien d’altre color en acabar de dinar: les tres de la vesprada del diumenge, Café, copa i puro i uns pollastres llustrosos al corral, candidats a la rostidora a l’ast. Uhm. Matrimoni estalviador on els hi haja que encara conserven doblons de plata arreplegats de la primera comunió i bitllets la tira sota els taulells que les rates han rossegat.

Alçaren taula, és a dir, arreplegar: això sí. I isqueren a la carretera i rere d’un núvol de pols es perderen cap a la Cambreta, cinema del poble veí.

Al passeig encara desert ja era l’home del carret dels polos sota l’arbre artificial de la seua ombrel·la bigarrada i el tio regalessier, bressolant la garbeta de macarrons marrons regalesia, metàfora entre les dues fileres d’arbres, d’aqueixos que tenen les pilotes rasposes i pàmpols que no sé com es diuen. Plataners ¿no?Si tu ho saps, escriu immediatament una carta a la revista: sorteig de dos passatges a Honolulú entre els encertants.

En tallar-los l’aposentador l’entrada compraren de la paradeta tramussos, coca amb sal i si més no, perquè portaven de casa xocolatines i rosquilletes.

Tan arrabassadora fou la primera pel·lícula que el descans els pillà sense municions que tirar-se al pap. Sort que a l’encesa dels llums la Perícia, amb la cistella penjant del braç, redolava pel passadís, encenent els ulls golafres.

L’aspecte de les reganyades era ànec a la taronja, també mercaren saladets i “bollicaos” perquè duien al saquet gominoles i mantecòver. Arribava la caixa de refresquets, ballant les bellugadisses boletes rasposes gasoses.

Eren el dos prou agarrats de butxaca i gorromins i el dubte imperà. Algun saviàs historiador, posem per cas De la Cierva, està ben qualificat per assestar l’última paraula. Un bon viatge segur que li cau al tal que siga – ara en recorde un altre, P. Billar, gavatx ell – viatget que brinda aquesta generosa revista que acull en les seues pàgines, etc.

No se’m distragueu, lectors, que tastaran la moixama. El segon film, un d’aqueixos que fan època, de lladres i serenos. De por no era, de suspens, sí. A més a més, destil·lava molt ben dosificades quatre gotes d’amor, les quals extasiaven tot espectador, fonent-lo amb el xic o la xica, protagonistes de rasos i randes íntimes.

De sobte uns crits esgarrifats trenquen l’ambient. Es Maria qui piulava com un porc que degollen. Qualque parella espectadora que es besava com qui xupla caragols se’ls posà el pèl d’eriçó i la pell de gallina purina.

- Lladres!, atracadors!: m’han robat. La polsera, la polsera d’or massís, me l’han robada. Lladremanetes!

Una maror es produí: gent que s’alçava d’un bot, d’altres que cridaven “la porta pispeu la porta que no s’escape el mangui”. Pararen la pel·lícula, encengueren els llums: uns buscaven pel terra, d’altre personal es mirava amb esguard malfiat, qui serà?

Maria es torcava la suor amb una tovalla de platja. L’estraleig i pantaix de Maria s’ensordí en manejar-se la tovalla per la cara com qui s’arreballa grapats d’aigua en dia de xafogor ponentada. Un que portava casualment una botelleta de formol hagué d’arremullar-li la platgera, per veure si cediria. Amainà, si bé, no del tot.

- Quan agranen, quan agranen apareixerà.

El maquinista apagà llums i encengué la pantalla amb la fusta de la pel·lícula. Doblant-se, doblant-se el marit per seure a la butaca i ja molt a prop el cul del cul del seient es paralitzà en la postura del quatre, enervat de dolor i agarrant-se convulsiu les parts perbocava aguts crits.

Maria tirà el resto: li palpava el paquet, saludadora anhelant. Bragueta descorreguda i entre el saquet i l’esmorzaret desencaptivà la polsera d’or massís, fulard del pardalet, que en aquest  preciós moment rellueix a la commoguda llum del cinematògraf sonor.

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent