Este món de l'home està mal fet

Quan ja no res esperes, i

n’eres abismat a la més nit dels homes

crides: deixeu-me l’esperança!

que puga entreveure un clavill

per on es colarà la llum

que anirà fent eixir un brot.

Quan la desesperació és l’únic camí,

s’arrapa a crits l’esperança;

vols quedar penjant amb dents i ungles

del clau candent de l’esperança.

Un mal vent ha anat ensenyorint-se,

homes sembren desolació i és llei l’antull.

El deixar-se morir sense més ni més

esdevé quan s’és tot una nafra:

i és la llosa d’escapatòria i terme.

És quan vols esperar conscientment

el que desesperes inconscientment,

ben dins del pou cec d’agonia.

Quan els llavis no canten ni xiulen

i el somriure va ja tant de temps soterrat,

demanes: amics, doneu-me l’esperança!

digueu-me que dins, sí que en tinc,

que sóc jo qui no la veig,

que he viscut un malson!

La nit m’enfonsa cap a l’úter dolç del no ser

i quan enmig desperte escolte ecos del Pep,

tu no estàs sol,

i les espentes treballen el meu inconscient

perquè la marea agònica cedisca

i puga retrobar els dies lleugers i son seny.

I puga soterrar tal absurd càstig.

Sí, vull diners perquè no els he volgut mai.

Vull imitar el cant del rossinyol com ho feia abans.

Vull follar amb la primera, la de davant.

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent