Fum de clòtxines

Un bar és una núvia apegalosa; si demana poliols, una mare: perquè la vida és amarga i plau com la cervesa. Port segur del vianant.

Toni, parenta i parentela acaben de dinar. Un gos com el Montgó irromp a la taula. Toni bota de la cadira com una seda, a regirar la tauleta de nit i pessiga uns duros del rei supositori: no es poden dur diners damunt. Tin-Tin, la plata a Mari li fa el ventre agre quan l’home se’n va a fer-se puntualment el pilotasso al bistrot: “Al bar a fer cultura. Ja parlarem quan tornes. Vés, vés: ni el pistó li poses al canari”.

Però ni tres xupitos. S’estaca a l’any, no enconfra conyat, no juga al cinquet.

Ara arriba al bar. S’apalanca d’observador en la tauleta del golfo, a l’aventura del tapet verd on giravolta la pasta.

Els dits freguen la baralla que talla l’aire, i la forma dels garrofins el duen a un sopor confortable. Nimbs romans. En poc, bufa, ronca, xiula, pega cabotades.

Desaprovació:

- Eixa tots els dies

- Toquem la mateixa que en aquest carrer no l’han sentida.

- Que no el durem a dormir al llit del Túria i s’òmpliga de palla i formigues.

Uns polítics guaiten per la finestra al bar, d’un partit amb majoria a la deriva. Entren. Deixen les cistelles d’anar al mercat. Omplin la barra de pamflets, regalen clauers i pegatines.  Peguen pòsters de cares botinflades. Accepten dos plats d’ensaladilla amb salmonel·la. I se l’aventen a fer mítings a un altre lloc.

Toni segueix roncant com un oratge de mar, tot ignorant. Pensat i fet, monten el tinglado: deixen el bar a fosques i els clients segueixen xarrant al joc, fumant, bevent.

Un trenca una botella de patxaran davant la tele. El cunyat li arrima un plat de clòtxines fumejants als nassos .

Obri els ulls a l’obscuritat, sent les veus i no sap. “ M’he tornat cec. M’he tornat orb. No m’hi veig!”.

Encenen tot, persianes amunt, les del tro metàl·lic. Les mosques assenyalen aigua, immòbils al sostre.

13 abril 1989

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent