La cella de Rut

Adés ve d’arribar la nit i una dona et feu viatjar encamellats furgaves l’espasme. El teu cotxe Challenger han mig soterrat al carrer sinuós, obscur i brut, ruïnós de Ciutat Vella i mostra el sostre afonat. I quants homes torbs vérem en anar a aparcar que no es podia parar a cap forat. No volíem. Al final, quan vaig a pel cotxe per tornar-nos-en, sort la matrícula no és la meua. 

Les gotes de suor nuguen el cor a la gola. D’una estampida volà com un míssil que rebenta del fons de la mar, cruixint l’espai. Les passes ens duen per mil passadissos de milers de cambres sense portes on hi ha llits i dones anhelants, lúbriques i recolzades dins la llum roja. Uns hòmens sobtats, tel·lúrics amb espases que no ens claven. 

Vermell que s’apaga en una sala arribàrem i entràrem; Lluis i alguns dels forts. Hi ha homes polidíssims que escolten i parlen amb mesura. Els teus amics corren i et criden que són el final. El rovell ens fa fugir esparverats. Els hòmens queden immòbils dins els termes severs. 

Quan va la nit de cap al cap de les cruïlles una exuberant dona plàcida et talla el pas per a traure’t fora on no la voràs més. 

Vingué com a prendre cafè Rut, rompent les tenebres del malson. Roja llum del llostre, cabells rojos cap a l’aubada, cabells rojos cap al dia del morat dels seus ulls. 

22-09-87

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent