Laberint
Quatre
gotes han caigut
i els
xiquets porten tots
els seus paraigües, exultants.
Nens
col·legials diminuts
que
ignorants de l’esdevenidor
porteu
els vius paraigües florits!
El goig i
la joia
no clouen
en riure’s i fruir.
Prengueren
cos, també,
en el
xiulit del tren nocturn,
en el
carrer dels gins
i en la
son que per la nit
ens
colga.
El goig i
la joia
mouen de
tu a mi.
L’esperança
comença
a
l’estació del Nord
per entre
trens magnífics,
maletes,
viatgers donant l’adéu;
al port
amb gavines,
despenjant-se
la tarda
damunt
dels vaixells.
Un xiulit
o la sirena
són ja
futur entrant.
Només vos
esclate el sexe,
xiquets i
xiquetes, ben junts,
no deixeu
que pare de rodar
aquesta
lluna confitada.
que el
sac no reste a terra
sent dos
per ell.
Ai! Cap
com em fas mal
rebotant,
tot paradigma.
Cap que esvares
per tenir
la ment àgil
i per una
consciència redona
sense
fugida;
etern
voltar, neuròtica.
Goig de
la nostra gola
amb
l’aigua fresca,
que fila
les vidrieres.
Sa
plenitud al riu,
per
l’horta
i a la
meua llengua
de plat
fort, aigua!
Benvinguda
la nova paraula
que espia
la realitat,
i permet
que tot allò que és,
acampe
dins del cap.
paraula
d’amistat, paraula.
El grill
penja la Venus al cel.
el
pollastre matiner escampa la llum.
El vent
toca la flauta
de les
branques del pi,
mentre la
cigala
adorm la
tarda del secà.
La joia
dels vells
sembraria
d’aigua els deserts.
L’odi
podreix les aigües
que són
plenes de tarquim.
Fumeja
els cels el desamor.
Rolla la
gola de les caderneres.
L’herba
borda del sofriment inútil.
Impotència
sorda a glops.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada