Pinta que pintaràs

Pere, rodamón de sempre, comprà una caixa de pintures a la iaia més vella del món, en el país dels moros, eixos que mengen figues de pala i s’enrotllen en llençols. En arribar al poble, Pere pensà regalar la caixa, i per això la deixà en un carrer quan començà a fer-se fosc.

Joan, un xiquet del meu poble, la trobà quan venia de l’estanc de comprar-li tabac a son pare. A l’endemà la portà a l’escola. Els quatre o cinc amics decideixen obrir-la, i troben escrit damunt d’un pergaminet de pell de camell que, entre d’altres coses, vol dir Tele Pintura Automàtica (automàtica pintura a distància), aplicar així, tal i tal, etc.

- Aquesta vesprada l’hem de provar. Què guai del Paraguai...! – esclataren tots com vaquers del saló quan apareix la ballarina. Dit i fet, que a les dos hores passegen ja per les últimes cases del poble i per l’era, penjant el maletinet dels colors. En eixe moment passa l’oncle Xerugueta que ve del camp muntat en el seu matxet.

- Per què no li pintem el matxet com una zebra a l’oncle Xeruga?

- Molt bé! Què xulin! És el crit unànim.

Però gran va estar l’admiració que en obrir els tubs de pintura, eixia un fumet de colors i al matxet anaven pintant-li-se’n damunt les franges d’una zebra; era pintura a distància i automàtica! L’oncle Xerugueta més content que una Pasqua entrava al poble muntat dalt d’un flamant matxo-zebra. I el hòmens de les primeres cases l’aplaudien, dient-li: eres el millor, eres el millor!

Una estona més tard, els amics arribaren a l’estació, on hi havia una parella d’enamorats. Ella era alta i rossa i d’ulls verds.

- A ella la pintarem de blau de Carnestoltes!

Als pocs instants d’obrir els tubs de pintura ja era blava, més que la mar salada; i el nuvi en veure-se-la, trencà les relacions. La xica no s’ho pensà tres vegades i es va posar a treballar de barrufeta.

Pintant i requetepintant sense parar es feu hora de sopar, ben entrada la nit fosca.

- Una última pintadeta i a caseta que fa fred, mussol!

- Va  la carcassa final en matèria de pintura: la nit en dia, la nit en dia pintarem!

Al moment començà a fer-se clar i a entreveure’s les coses. Els pollastres matiners entonaven el ki-ki-ri-kí, els grunyits dels porcs demanaven picons ben plens de segó i quarta. Uns hòmens que havien acabat de sopar al bar, volien tot seguit el desdejuni. Uns tractors que venien de treballar, rodaren i tornaren a començar. El rosari vespertí enganxà amb la missa primera.

Però al cap d’una hora caigué tal pluja que l’aigua llavà la cara de pintura a totes les coses i tornà la nit, desfent-ho tot. Sense manies se quedaren,

Com podreu comprendre, el poble acabà semblant-se en poc de temps a un lloro tropical, a un indiot o s’indiotet i a un papagai de Robinson. Avui tots els vídeos de la cançó es roden a la Florida, nom del poble dels fets. L’arc de Sant Martí ha jurat no mostrar-se més sobre la Florida. Fins i tot l’aigua que es beuen, és de colors. Joan és Joan Velàzquez, els amics d’ell són el Goya i el Picasso. I que no te troben enlloc que pintat com una mona quedaràs.

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent