Polsera magnètica

Tota una taula li havien omplit de regals en la festa del seu natalici. Un tan sols d’ells fou un complet encert: la mistera.

Els perfums que tenien un preu de tallar l’oremus cobrien a colors tot l’arc de Sant Martí, dins les xaxis botelles fardones. Les colònies, però, feien girar el coll de tot pretendent atret pel foc de la passió que elles avivaven: tots els temps venia per romandre més sola que la una. Els caramels i bombons es soldaven com a llepes a les dents que les tenia perles d’ivori. Menys podia encara refregar-se el xoricet pruna taronja pels llavis de molsa coral·lina on com a compàs de terratrèmol els deixava atapeïts de badalls esglaiadors. La ploma estilogràfica escrivia molt bé: amenaçaven unes taques de tinta sobre el paper de barba i tot seguit enlluernaven amb llampecs de flas. Taca sobre el pantaló ni la tintoreria el retorna. I va a parir la somera.

La mistera era tota una altra cosa: se la mirava i no se la veia; d’aqueixes dupon, rectangles, plata de la que fa la gata; fent rodar un cilindret calava foc: es comprà una botella carabassa de butà per tenir sempre gas a l’abast.

Als pocs dies la perplexitat l’amerava: havia perdut les ganes de fumar i d’encendre’n vint reculava a micotetes; reencenia els mitjos cigarrets, una burilla li prestava per a una setmana: encendre i reencendre com li havia vist fer a un metge del respiratori.

Oferia el seu foc a vianants del carrer, als grans magatzems on d’antuvi no es fumava. Sovint el previngueren en l’autobús perquè tallés en redó el seu antisocial costum, carn de decret de nova planta. Senyprés, rodava clic i apareixia la flameta anyil groga. Si els xofers l’advertien al baixador, no aturaven vehicle, muntant-se ciri sandunguer. Els conductors s’enrotllaven o no, i no sabem si fa al cas, que els passatgers encenguen el cigarret i acte seguit, en girar la cara la mistera l’arreballen per la finestra, cometa.

Les nits de patejar pubs en colla d’amics resulten cau de misteri. Referia Luqui, amiga de conveniència:

- Anit ens isqué l’astrelot a Favara: tota la nit de Cànovas al Carme, de la Malva-rosa al Continental, de Sput al Bonestar... Adivina tabac fumat?

- Una capsa de fàries!

- Mitja canya de compromís, cap de coco.

Luqui s’acariciava les cuixes.

En un “passa’m la mistera” anà a parar al sòl del Bistrot. Una velleta mil·lenària, endoblegada tipus moll, que rondinava, la plega, se la imagina i la torna. Començà a redreçar-se i se n’anà més recta que un fil, pegant bots de cangur.

Feia hores que el grapat d’amics no xuplaven. El cambrer féu nuvolada de fumera, torres de gots; fregant la taula apartava la mistera: al cap d’una setmana havia trobat una col·locació endollada.

A un japonès, Xen, amic de la Washingtona, cridòria amb una bata carabassa, ben d’hora se li plantà darrere l’orella la mosca, i s’empipava mefistofèlicament. Féu una reproducció facsímil i li plomà l’originària.

De retorn al seu país, l’avió que els duia es serví unes comprometedores cabrioles, corglaçant els passatgers. La cosa no passà avant.

Ja en la terra dels mandarins anà a rendir pleitesia a uns amics macrobiòtics que vivien en una casa de palla pollosa al bell mig d’un bosc mitològic. Arriba l’hora de berenar i per calfar les pastes de te i el mateix te de roca, Xen encén el forn de la cuina. El bivac, en cosa d’hores es torna de fusta de roure amb dues passades de poliment.

El japonés es recelava una ignota càbala, un elixir productiu, microones en aquell estri portàtil, d’almanco tres mil enceses. Mistera que va capbussar dintre d’un bany de carbur primigeni perquè perda tanta i tanta propietat.

Ben prompte lamentava el cas: en no ocórrer fets singulars no se’n servien d’arriscats i impera la quotidianitat anònima. Per poc temps; que ell comença a trobar-se com un peix sa.

Polsim que encén el sol, cuixa.

Pegant-li voltes al nano Xen, aclarí un paradigma un poc més desentabuixat, unes fórmules quilopondianes díscoles de la mistera que havia deixat d’ésser-ho entre fums càustics, provetes, cubetes, i un cubata.

D’aquell material en va reproduir a muntó, als paisans el regala i no passen pena però faena per dalt del cap.

La població s’encabotà dedicar-li un carrer o una font. “Acceleradament haig de moure’m i capejar un reconeixement que no meresc, que fins i tot, pot degenerar en bromes de mal gust a la llarga”. “Que et sembla, Xen, si alces naus industrials, fabrique en cadena la substància? En guanyar munts de pela obliden la moguda”.

A punt de tallar la beta inaugural mercaxifle i encara pensa donar-li no ´se què a la substància, sempre pensat i fet.

A tall de prova, arredonix uns collarets que calfen la gola de ressaca fallera: al clot. Féu mitja dotzena de clauers per això de què no toquen pell: figa, els ven als polítics en una campanya electoral. Fa paraigües però no plou. Capsetes de llumins que s’encenen sense més pena ni glòria. Hom talla la cinta, tisores d’argent blanc, safata moruna. I el món segueix rodant com una trompa marina.

Anant Xen de vida social toca l’anella d’una porta, anella amb forma de mà. Mà d’anella que l’abraça de la monyica, vacil·lant-li: la forma, en tantes nits, insomne, buscada, havia parlat per ella mateixa: una polsera, un braçalet, la polsera magnètica.

Abans de comercialitzar-se el mercat n’era anegat. Altrament arriben-li divises i roialtis però no consuma casori amb aquella que celebrava la festa del seu natalici amb tants regals: noces entre blanc i japonés diuen, si fins i tot, naixen fills negres i filles mulates. I vinga polseres: qualsevol africà de la maleta blava del bricolatge, portava sis dissenys. Els ciutadans tenen la bústia embossada de catàlegs tecnicolors, quina de totes millor. Metges i hospitals xapats.

Les misteris donen foc: comprova-ho.

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent