Soledat i natura
Qui
pogués endur-se a casa la natura, el seu silenci un homenet!
El groc
del tapet no és de les menudes floretes de les quals ignore el nom. El cel
plujós no és el meu llautó.
Cambres
tingudes dalt de la casa en hores de soledat: la finestra feia de llenç per al
camp que cegava de llum blava, les vesprades. Remor de veus i xisclar de
teuladins i alguna cadernera vianant. Airet entremaliat que feies revolar les
quartilles. No vull la cadernera per la gàbia. Que s’òmpliga de llavor dels
rostolls i guarets i d’aigua als bassals dels camins.
I que
comencen ja a tocar els músics i les gitanetes s’alcen la faldeta; la faldeta,
xiques!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada