Un palet

Vinclàrem camins sent estudiants amb edat de pollancs, plantons de cames lleugeres, abocats al balcó d’un viure sense portes, com al camp o al desert que mai se li’n poden posar. Era Rafael, jovencell baixotet, de córpora evident perquè moltes ratlles li pujaven i davallaven del seu pijama. Les cames prou més curtes que el cos, culonet, però lleuger i corredor com llebre sobtada. Em valguen cames, com en qualsevulla ocasió diem, i que molt al Rafa li valien per practicar el seu esport favorit, el futbol: regatejant pareixia que cercava pessetes i molt al contrari es feia sempre amb el baló de l’adversari. De llorer l’hagueren coronat els grecs a Olímpia, filigrana d’aquest ball de cames.

Morrets prominents de maduixot, blanc d’il·lusió en mossos d’alguna donzella. Cabell fi, prim i sedós, ben cendrós i molt escàs: premonició de calbs en tan fragant i matutina edat.

Són les deu de la nit. Internat dels col·legials. L’habitació de l’heroi és plena de gom a gom: els transeünts i raonadors ocasionals es fumen un fumar: se’n van; els cafetaires que fan boca a la tertúlia i paral·lelament es montaria la partida amb l’orot i el basto, duret, xuclà, glop de café. Les hores rodolen afòniques.

Ben prop de la una, l’habitació es buidava. Romanen tres que estudien en cooperativa: completaran apunts, passaran a màquina la filípica – tres exemplars, paper carbó -, i a atabalar-se de voluble sapiència. Els va de cine perquè des de llavors,aproven.

En algunes d’eixes llargues hores del dia rera l’altre xerraven planerament que si sí que si no, abocats al balcó.

Al prestatge tenia una caseta estil quimera de l’or, construïda de palets, que no se n’anaven un pèl, cilindrets bessons, hi havia, a més, un esportiu calcaet fet d’un tapó de suro, tot i parafancs, rodes, llums, que es colava entre els dits de tan menut. No acabaven ací les existències, faria prolífic nomenar-les i exhaurir-les.

Embadalit em comprengueren. L’artífex era un geni puça, germà seu. Les vaig lloar comedídament i sentida. Van anar a parar cotxet i caseta a les meues mans.

Ell es quedava obres sobiranes.

El temps que tot ho corre ens separà en un dia com un altre. D’allí a algun temps un palet es despegà de la caseta; el vaig apegar amb pegament ultra ràpid, a plena garantia, del que es fonen els dits. Però es tornà a desapegar, i així dos i més voltes.

Any de més, any de menys i ja passats un fum m’assabentava casualment de la mort sobtada i fulminant de Rafael, el cor li gastà la jugada.

El palet sempre servat gelosament a una capseta mora de marqueteria, s’esvaí cap unes altres dimensions.

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent