L'espera

L’Avant vespra d’anar-me’n a Argentina, nou de la nit. Fem barra de bar un pintor, un altre pintor i senyora i qui farà el viatge.

Entren dues madames que es col·loquen vora nostra. La bruna, més monumental d’esquena. De cara i perfil, la d’ulls clars, pentinat cargolat groguenc i mini falda. Li va comentant a l’amiga que em vol i em vol, entre mirant-me i mirant-me com desconhorta el desig. L’amiga l’apaivaga repetint-li que jo vaig sol, que romandré sol.

Tracte de calmar-la amb els ulls i que sí, que estic tan joiós. Passa mitja hora.

Se’n van i la pretendent em saluda amb un fins després.

Continua la barra.

A la mitja hora han tornat. Portem un penjat d’acompanyant a qui no diran ni a cóm.

Seuen prop en una taula. Ella està trista i abatuda. Els meus companys les afalaguen amb sal i pebre.

A Argentina, mes i mig, la recordaria entre cames.

Han volat dos mesos des que torní. Al mateix club em fume el lleure amb sargantana. De Veïnat dues madames que mire i remire. Crec recordar.

Sargantana es fa avant i es juntem. Ella continua tenint els ulls clars però el cabell model xic i no estuferat.

Jo li recorde aquell dia. No contesta ni si ni no. En comentar-li que la recordava a Argentina manifesta la magnitud d’il·lusió que li produeix. Almenys, la recordava, li mussita amb ulls humits a la bruna.

Algun dissabte es juntem: ella, l’amiga i alguna ànima marginal.

Un dissabte veig que plora i un m’aclarix que plora perquè em vol. No accepta que ens aviem els dos a soles.

Hui ens fa interrogatori, ¿tens ofici i benefici, immobles? Ara m’agrada més la bruna, a distància. “Oblida-les, són dos iaies ” fan este comentari. No corren temps de deixar-ho córrer.

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent