Polixinel·la

 Vaig a ca’l Polixinel·la. Sa mare m’obri i em convida a raonar. Parle. “Què sort el seu fill, les sis de la vesprada i dormint. Jo solament tinc son a la faena, a les conferències i quan sona el despertador. El llit em desvela més que mussol i sereno.

“Ara mateix ha acabat el teu problema” S’alça i ve amb una sària bossa de medicaments.

“Orfidal. Fa més de vint-i-cinc anys me les receptà D. Octavius. Et dorms en un obrir i tancar d’ulls.

Duc al cos més pastilles que un vademècum. “Prente-les”.

Comença a traure vario pintes i virolades capsetes de la caixa. Em fa obsequi d’una pastilla i el prospecte. Llig-lo i convindrem amb l’excel·lència.

El fill passa a dutxar-se: “Droguers, traficants”

Sa mare continua traient capsetes. I estes són per a la depressió. En tres dies me l’auxa.

I m’entra una alegria i unes ganes de cantar i ballar.

El fill ix perfilat, perfumat, fet una aigua amb sucre, templat.

“Sempre que parles amb una mare l’avalotes” 

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent