Traca
Aquest home bru, de pèl negre I canós, ulls ardents de carbó, de pupil·la de punta d’agulla, d’una barba serrà de punts negres per la pell de solcs erms i monyo d’eriçó, en extrem colèric amb mi: zels.
D’aquest que els dius, “cobra’t”, i no s’adonen i munten tot seguit la pirula de, “paga’m, tio” amb brams nuclears, quan un va de tímid i insegur i ni es llança a mirar, quan tant l’enamoren, coses, mosques.
Em diu tres voltes, escriu-me quelcom del bar. Al bar ja tenien d’un temps ençà, Júlia, xiqueta que tornaran boja, si no l’han ajusticiada, angèlica, o si no la perd la mateixa bellesa, assetjada de mascles borratxos i d’inhumana eixida. La bellesa té molts enemics.
A punta d’alba, quan tanquen el bar, em tira bramulant i repetida, davant una colla em perdona la vida ”va, Vicent queda’t."
A Júlia se li fa la boca aigua i riu de què m’estiga i xarre perquè ens estimem amb un misteriós amor subtil, patent per a tothom, amor que al Negre, a un mamó, a un decaigut discjòquei pelo, a una colla de putrefactes cambrers històrics, i a un Fuster, contaminador del meu honor.
Júlia i jo i algú més que m’estima, els du de cul.
Dues nits, m’ha tirat a mossos udolant com gos rabiós quan li repetisc una i mil voltes que coca, no, i que ja isc, que creia que se n’anaven a una disco, i deu voltes, i ni s’ha adonat, qui sap si pel mono quan no paren ni a sol ni ombra, de litrones i merdes que els desenfoca l’etern femení. S'ha produït a ciutat l’incendi de la coca absoluta.
Anant-s’en la nit del darrer dissabte una noia bruna i una rosa, singulars per la torbació desitjosa dels tres, Júlia envia al mamó i el pelo a lligar-se-les, amb fracàs, ella amenaça a elles ultra mesura a la rosa que vull i em vol més que si li va la vida amb això. No sé si jo soc possessió seua quan ni ella, ni jo, se'm dit ni així o a com, al cap d’un any o dos.
Més d’una ànima noctàmbula seguia el pas, i amb uns xavals que l’han filat isc del bar la cova de Ximot.
Suara la Negra Pena em crida que jo, no soc amic, soc client, i arreplegue un LP argentí que té quinze dies i no ha tingut temps de gravar-se’l, com 15 dies abans el tingué. De la pampa argentina humida el duguí i encara no l’he sentit, Charli Garcia, de la moguda madrilenya que ho sap Júlia.
Nota a peu de pàgina sobre el Fuster: una amiga seua comenta a una altra en la barra d’un bar per llevar-li del cap la meua figura: No lliga mai. Comença i no ho acaba. Sempre ix a lligar. És com un xiquet. I damunt, ha estat en un seminari. “Entra el Fuster informador i se saluden. L’interessat pren porta.
Una setmana de festes, per oblidar-se d'urgències, rancúnies i passions vilatanes, oxigenen mitjanament la testa perquè un s’encoratge a explorar una jungla més que és la
Ciutat Populosa. Del poble a la ciutat; a les tres de la matinada a un puticlub d’aquests que ara nominen pubs. És un saló minúscul on qui no fuma, s’engola el del veí o la mitjana amant del teu rival et pren per ell: allò de les sardines en llanda.
Entre, i com les sardines no són moltes, m’apegue a la barra on dispensa licors Júlia.
Entren dues escoceses. La rossa d’ulls verds-blaus i pell rosa-taronja, vergonyosa m’esguarda amb amorós ull ansiós. ¿Què no té llengua per parlar? Un senyal de prec les fa vindre de veïnes mudes.
Enfront i a un pam Llebrera: hurí àrab, amb cabells i ulls bruns fosforescents al morat: altra noia amb qui ens, assetgem sense acostar-nos.
A l’entrada, un frigorífic, senyorial és desocupat. Allí m’assec, lloc discret.
¿És Marilyn? Júlia s’abilla de fada malastruga blanca. De pava, la tracta el cap del pub.
¿Aquesta de què va? Ho vol tot, m’espeta un quan m’insinua Júlia que vol un jovencell estranger, nuvi de la Galana.
Noms gravats però discorren els dies sense massa apetència amatòria no sé si perquè eren tan formoses, joliues i pulcres les noies. No em disgustaria tornar-te a veure i xarrar quan he escrit.
No consentiu patiment en Júlia per la meua culpa que els dos ens destruïm en aquesta relació amorosa sense parlar-nos i mirant-nos. És tant Jove com Formosa. És molt jove per a mi i l’oblide.
Alleugera’ns la paràlisi que ens petrifica en veure’ns; Dilueix tanta por perquè no es perd res en parlar.
D’aquest que els dius, “cobra’t”, i no s’adonen i munten tot seguit la pirula de, “paga’m, tio” amb brams nuclears, quan un va de tímid i insegur i ni es llança a mirar, quan tant l’enamoren, coses, mosques.
Em diu tres voltes, escriu-me quelcom del bar. Al bar ja tenien d’un temps ençà, Júlia, xiqueta que tornaran boja, si no l’han ajusticiada, angèlica, o si no la perd la mateixa bellesa, assetjada de mascles borratxos i d’inhumana eixida. La bellesa té molts enemics.
A punta d’alba, quan tanquen el bar, em tira bramulant i repetida, davant una colla em perdona la vida ”va, Vicent queda’t."
A Júlia se li fa la boca aigua i riu de què m’estiga i xarre perquè ens estimem amb un misteriós amor subtil, patent per a tothom, amor que al Negre, a un mamó, a un decaigut discjòquei pelo, a una colla de putrefactes cambrers històrics, i a un Fuster, contaminador del meu honor.
Júlia i jo i algú més que m’estima, els du de cul.
Dues nits, m’ha tirat a mossos udolant com gos rabiós quan li repetisc una i mil voltes que coca, no, i que ja isc, que creia que se n’anaven a una disco, i deu voltes, i ni s’ha adonat, qui sap si pel mono quan no paren ni a sol ni ombra, de litrones i merdes que els desenfoca l’etern femení. S'ha produït a ciutat l’incendi de la coca absoluta.
Anant-s’en la nit del darrer dissabte una noia bruna i una rosa, singulars per la torbació desitjosa dels tres, Júlia envia al mamó i el pelo a lligar-se-les, amb fracàs, ella amenaça a elles ultra mesura a la rosa que vull i em vol més que si li va la vida amb això. No sé si jo soc possessió seua quan ni ella, ni jo, se'm dit ni així o a com, al cap d’un any o dos.
Més d’una ànima noctàmbula seguia el pas, i amb uns xavals que l’han filat isc del bar la cova de Ximot.
Suara la Negra Pena em crida que jo, no soc amic, soc client, i arreplegue un LP argentí que té quinze dies i no ha tingut temps de gravar-se’l, com 15 dies abans el tingué. De la pampa argentina humida el duguí i encara no l’he sentit, Charli Garcia, de la moguda madrilenya que ho sap Júlia.
Nota a peu de pàgina sobre el Fuster: una amiga seua comenta a una altra en la barra d’un bar per llevar-li del cap la meua figura: No lliga mai. Comença i no ho acaba. Sempre ix a lligar. És com un xiquet. I damunt, ha estat en un seminari. “Entra el Fuster informador i se saluden. L’interessat pren porta.
Una setmana de festes, per oblidar-se d'urgències, rancúnies i passions vilatanes, oxigenen mitjanament la testa perquè un s’encoratge a explorar una jungla més que és la
Ciutat Populosa. Del poble a la ciutat; a les tres de la matinada a un puticlub d’aquests que ara nominen pubs. És un saló minúscul on qui no fuma, s’engola el del veí o la mitjana amant del teu rival et pren per ell: allò de les sardines en llanda.
Entre, i com les sardines no són moltes, m’apegue a la barra on dispensa licors Júlia.
Entren dues escoceses. La rossa d’ulls verds-blaus i pell rosa-taronja, vergonyosa m’esguarda amb amorós ull ansiós. ¿Què no té llengua per parlar? Un senyal de prec les fa vindre de veïnes mudes.
Enfront i a un pam Llebrera: hurí àrab, amb cabells i ulls bruns fosforescents al morat: altra noia amb qui ens, assetgem sense acostar-nos.
A l’entrada, un frigorífic, senyorial és desocupat. Allí m’assec, lloc discret.
¿És Marilyn? Júlia s’abilla de fada malastruga blanca. De pava, la tracta el cap del pub.
¿Aquesta de què va? Ho vol tot, m’espeta un quan m’insinua Júlia que vol un jovencell estranger, nuvi de la Galana.
Noms gravats però discorren els dies sense massa apetència amatòria no sé si perquè eren tan formoses, joliues i pulcres les noies. No em disgustaria tornar-te a veure i xarrar quan he escrit.
No consentiu patiment en Júlia per la meua culpa que els dos ens destruïm en aquesta relació amorosa sense parlar-nos i mirant-nos. És tant Jove com Formosa. És molt jove per a mi i l’oblide.
Alleugera’ns la paràlisi que ens petrifica en veure’ns; Dilueix tanta por perquè no es perd res en parlar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada