Please, please me

Faig referència al primer long play de The Beatles. Any 1962, però no és aquest any quan me’l comprí sinó anys després.
Eren anys de depressió psíquica, naufragava i surava. Va ser en dies agredolços d’estat més o menys benestar.

De València aní i torní amb l’autobús local ben ple de passatgers. Una era la tia Anita.

El disc, llarga durada, l’escoltava amb fonda fruïció, dies i dies escoltant-lo. Una i moltíssimes voltes aquell producte corprenedor. L’escoltava amb el toca-discos de maleteta, en el quartet o habitació mínima del segó. La vesprada s’esgotava, tenia allí dins oncles, Anita, Enriqueta i en casa parents, i jo tornant a escoltar el disc i preguntí si allò ja era el cel, fent amb el braç del toca-discos una picada al LP, d’abandó.

No em cansava d’escoltar-lo, un producte que s’escampà com la pólvora per mig món en uns dies.

Les cançons de The Beatles foren una traca fallera d'ècxit, sobretot, durant els  anys d'unió i cada u en solitari, prodigi de xavals i época que perdura.

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent