Marroc - Part I

Tenim amics a Tarifa i allí que ens vam anar. Ens repetien una vegada i una altra, que ens robaran i violaran. Tot el contrari succeirà. A Tànger, ens espantem perquè la gent se'ns tirava damunt del nostre cotxe no deixant-nos avançar. Demanar és la seua manera de buscar-se la vida.

Aconseguim realitzar un tràmit burocràtic la Carta Verda, la qual era l'únic que ens faltava per a entrar al país; una vegada reeixit, peguem a fugir d'allí, d'aquell cacau de gent i vam posar rumb a Rabat.

Capital del regne i ciutat que ens va recomanar un xic alt i cult. Ens va presentar a tota la seua família i prenem te asseguts en primoroses catifes, estores i delicats coixins. Ens va instal·lar en una escola on s'allotjaven membres d'un camp de treball d'universitaris de diversos païssos.

Hi ha un àrab corpulent del qual tot el món fug, a qui done conversa. El meu company de viatge s'enfada perquè un xaval francés molt ben educat ens abandona en veure al moro pallissa, del passeig nocturn. Passem dos dies a l'escola menjant gratis cuscús i altres viandes.

Deixem Rabat, ens interessa el Marroc autèntic de l'interior. Xafem el desert del Sàhara, el vidre crema en tocar-lo; més de cinquanta graus.

És migdia. Tenim sed i trobem un pou on estaven dos adolescentes i una dona major; els vaig preguntar si era potable l'aigua i ens van contestar que no. Quan ens anàvem es van posar a riure perquè sí que era potable, ens havien pres el pèl, una broma.

M'admira un oasi enmig del desert.

Tot és ombra, frescor i aigua en quantitat, arbres, arbusts, vegetació barroca. Com és possible este fenomen? Perquè passa un riu subterrani que aflora allí.

Vam ser a Fes, monumental, meravella mil·lenària. 

Mecnés, Quejauen i més ciutats, que no recorde. Magnífiques ciutats vetustes, molt mimades.

Conserven tot quant tenen de grandiós, tant com antic.

Fem amistat amb un grup d'àrabs que ens porten a un riu a nadar, li diuen “rivière”. Xiques jovenetes no en veem ninguna perquè les amaguen a casa amb la burca o vels negres.

Com no tenen res, ens demanen tot quant portem: un encenedor, una samarreta, un bolígraf, la gorra que portava al cap i més nimietats.

Som generosos perquè es posen molt pesats. Quan arribem a una ciutat ixen els guardacotxes que per una xicoteta quantitat de diners ens custodien el vehicle.

En alçar-nos al matí, ja són ací per a cobrar. Ens quedem a dormir a les cases d'ells o en pensions de preu irrisori, dos-centes de les antigues pessetes passar la nit. 

Mantes i llençols foradats, carcomats. Construccions mínimes i laberíntiques.

A cada ciutat que arribem se'ns oferixen de guies, estudiants que dominen unes quantes llengües.

Amorosament parlant, a l'àrab li encanta tant el polp com el calamar.

Si dius que no t'interessa fer l'amor, et respecten i tan amics, afortunadament.