De dia
L’alba va escampant
la llum blanca, blava, argentada si no hi ha núvols rosiclers. Al poc es mostra
l’aurora de cavalls rosats sobre la cinta de la mar. Van entrant els colors per
l’ull de bou alt de la façana que mira a llevant, a la mar de València ciutat.
Quan penetra el sol pel redolí i per badalls de porta i finestra, esta espasa
de foc va espantant les ombres fugisseres.
Ja a l’alba ha
eixit de la caseta mon oncle Enric, com sempre fa: Desapareix pels camins i la
contrada amb l’aire de colpidor frescor, transparència blavenca flairant per la
rosada de la nit posada en gotes sobre les plantes.
Els ocells s’alimenten
a primeres hores i és quan més canten i se’ls veu més.
El seu pare, Enric,
l’avi, és també matiner: agrana les agulles dels pins, rega el terra apitxant
on fem la vida durant el dia; es un perfeccionista.
Els últims en
abandonar els llençols solen ser els xiquets encara que els més menuts ja duen estona de llit en llit. Rises, enrenou.
Els pares i oncles
dormen en matalassos de llana sobre somier amb pates subjectes amb cargols.
Els joves reclinen
sobre matalaps de llana sobre el sòl, màrfegues puceres de pellofes clamoroses
de la dacsa. Els llençols són de colors morats, rosats i de teixit, afalac tebi.
El batalló dormidor s’escampa per quasi tot el sòl de ciment relluent.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada