Anem a l'engroixadora!
Els cosins baixen
volant, vinya al través al garroferar de l’altra banda de la caseta .
Es el garroferar
esquifit de la pedregosa terra.. Entre dos soques, una es corba horitzontal on nuguen
la corda i el cabàs d’espart, penjant de les anses. De vegades no hi ha cabàs i
el seient és una manta plegada.
- ¡Tio José , tio
José, nuga’ns la gronxadora!
Volteja la corda
per dalt del cimal horitzontal i blavós a punt de relluir per a contentar els
cosins.
El pèndol gronxador
em rebolica els budells, em mareja, no és sant de la meua devoció.
Sovint el volatiner
puja tant alt com el cimal que manté la corda trenada.
A poqueta nit, el
sol baixa i allarga totes les ombres d’arbres, arbusts, màrgens de cudols trets
dels campets.
La llum es daura i
es pigmenta tot quant es divisa. El secá comença a fer-se tot igual, és molt fàcil
perdre’s d’aquesta hora en avant les siluetes i bultos foscos semblen el que no
són, enganyen l’orientació amb extrema facilitat.
La tia Anna posa a
punt el carburer. És l’estri il·luminador a la nit, amb la flama blanca i cor i
ribets violacis. El carbur són uns terrossos grisos i sobre ells cau una gota
d’aigua que desprén el gas de la combustió.
El gas crema bufant
i la flama esclata vigorosa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada